La tendresa del paper higiènic

La tendresa del paper higiènic
Portavella Pallas, José María
Ven y te lo Cuento Ediciones S.L., 2011
ISBN: 978-84-937069-5-1
184 páginas
rústica
23x15 cm

Comentari

Aquest títol no amaga el fet que el contingut gira al voltant dels lavabos i allò que allí s’hi fa. El conjunt de relats breus tracten sobre anècdotes i reflexions de l’autor al voltant de la seva vida, sobretot en el Gaixample de Barcelona. A vegades diu les coses pel seu nom, tot i que la irreverència, la manca de respecte i la promiscuïtat es poden arribar a fer una mica pesades en aquestes poc més de cent vuitanta planes. 

M’ha agradat la seva defensa de marxar a la gaspi (sense acomiadar-se) a les nits de copes per bars i discoteques, les reflexions al voltant de què allò que ens enamora a primera vista de la nostra parella no és el seu interior (sinó tant se’ns en donaria que fos home o dona), la crítica a les condicions per a l’adopció i els atacs als tòpics progres i carques de la nostra societat. He rigut quan oferia arguments per respondre als qui ens truquen a tota hora per oferir-nos tota mena de serveis: ara a més de dir-los que no entenc el castellà (defensem el nostre català) i podré afegir el fet que estic al WC fent...

Podríem qualificar l’obra de Portabella com entretinguda que té en alguns moments és divertida i en d’altres una mica pesada. Segurament si sempre mantingués el mateix nivell, llavors estaríem parlant d’un súper vendes.

Pascal y Leibniz. Estudio sobre dos tipos de pensadores

Pascal y Leibniz. Estudio sobre dos tipos de pensadores
Jean GuittonEncuentro, 2011
ISBN 9788499201009

Comentari

Estudi compartatiu entre els dos pensadors i matemàtics on es defensa la tesi que Pascal no pretenia construir un sistema filosòfic i que la seves preocupacions es centraven en allò concret i no en la generalització amb la conseqüent coherència global. En contraposició, Leibniz, qui va tenir un sòlida formació intel·lectual, estava més interessat en les generalitzacions i la universalització dels seus postulats. Guitton posa com a primer exemple d'aquesta diferència el fet que Pascal estudiés a fons la cicloide i com Leibniz va aprofitar tota aquesta font de treball i reflexió per a la generalització del càlcul integral.

Ens trobem, en efecte, amb dos pensadors que han de fer front a la utilització de l'infinit per a la resolució de problemes finits. Els inicis del càlcul integral plantegen la discussió entre com allò infitament petit té a veure amb l'infinitament gran, amb els conseqüents problemes del continu. Així s'estableix una relació entre entitats que pertanyen a realitats diferents: la recta (una dimensió) és la unió d'infinitat de punts adimensionals i, per tant, l'estudi del món real també s'ha de fer de diferents sistemes. Així, un tret distintiu de Pascal és que tracta els problemes des de diferents perspectives, les quals poden contradir-se entre elles. Per la seva banda, intenta sempre crear nocions intermitges entre els conceptes aparentment contradictoris.

També té importància la influència de la probabilitat en el pensament de Pascal ja que aquest va ser empés per Mére a estudiar què passaria si interrompés el joc en determinades circumstàncies. La probabilitat només tracta d'allò versemblant i no de l'inversemblant com ara déu o fenòmens que no s'eexpliquen mitjançant les lleis de la natura. Per tant, la fe és per a Pascal una fugida de la incertesa que implica guanyar en seguretat, mentre que Leibniz es posiciona en el sentit que la probabilitat pot provocar una conducta i no pas una fe.

Una bona notícia per a la igualtat de sexes però encara queda molt per fer

Ja fa uns anys que el 8 de març es commemora el Dia de la Dona treballadora amb l’objectiu de conscienciar tota la societat del fet què encara hi ha moltes diferències entre els homes i les dones dins el mercat laboral. En aquest sentit, la notícia que el dissabte 5 de novembre publica el diari La Vanguardia “Les noies de vint-i-tants cotitzen a l’alza” és una molt bona notícia ja que mostra que els esforços que es fan en aquest camp tenen resultats.

A l’article es parla del fet que segons un informe de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne les empreses contracten més noies d’edats entre els 20 i els 29 anys i, fins i tot, els hi paguen millor. Aquest fet es deu, segons una analista citada a l’article, a què les dones “estan preparades tant o més que els homes, tant o més motivades, tant o més dedicades a la vida professional a costa de la família, i, a sobre, són més disciplinades”. Cal remarcar que la situació és lluny de la plena normalització ja que en aquesta edat encara no intervè l’embaràs i el fet que la dona acabarà assumint un paper preeminent en el lideratge de la família, motiu pel qual serà penalitzada més endavant.

En aquest sentit, convé fer una lectura de l’informe citat (2010 Annual Survery of Hours and Earnings) per adonar-nos que aquestes diferències són només en aquesta franja d’edat. Per exemple, a la franja compresa entre els 30 i els 39 anys els homes guanyen un 2,9% més que les dones, dada que es dispara fins el 17% per als treballadors entre 50 i 59 anys. Malgrat tot, en el propi informe es remarca que l’any 2009 la diferència a favors dels homes per a la franja dels quaranta (tenir cura dels fills) era d’un 29,5%, enfront d’un 16,1% per a l’any 2010.

Deute: encara no aprenem

Avui dissabte 5 de novembre de 2011 m'he passejat pel barri i he trobat a una coneguda botiga d'electrodomèstic el cartell que acompanya aquesta entrada del bloc. No entenc com després d'estar patint el problema del deute, tant públic com privat, encara ens creem compromisos de pagament a llarg termini ajornant l'inici d'aquest. Les botigues poden anunciar el que volen però si fan aquesta mena d'ofertes és perquè clients que s'hi sentiran atrets i això voldrà dir que aquests encara no han après res de la problemàtica econòmica actual.

En el cas de Catalunya aquest problema és encara més greu ja que el nostre país estem sota els efectes d'uns forts ajustos pressupostaris motivats, en gran part, per una gestió que es dedicava a fer inversions (metro, ciutat judicial, carreteres...) amb el compromís d'anar-les pagant un futur. En el cas de l'anunci que ens ocupa els articles que acompanyen la promoció són un televisor i un aspirador de prestacions avançades, dos productes, al meu entendre, força prescindibles o substituibles per altres més senzills com una simple escombra.

Els clients podem decidir què comprem i com ho financem, les empreses poden aplicar les estratègies comercials que vulguin mentre no siguin èticament reprobables però, com sempre, tots hem de ser responsables. Segur que algú picarà amb l'oferta d'una empresa que darrerament quan ha sortit als diaris, més enllà de la publicitat, ha estat per ser notícia pels problemes de tresoreria.

El mapa i el territori

El mapa i el territori
Michael Houellebecq
Empúries, 2011
ISBN 9788497877305

Comentari

Malgrat que La Vanguardia a la secció de llibres més venuts el resumeixi com “la vida de Jed Martin, un fotògraf a l’última moda, en una França que és un paradís turístic” el llibre només dedica 5 pàgines a aquest context futurista del nostre país veí. La major part del relat transcorre en el nostre temps on el protagonista és un personatge amb dificultats per a les relacions socials (incloses les familiars), malgrat que artísticament pugui ser un geni. És un altre exemple d’aquesta literatura que ens converteix en herois personatges funestos, amb problemes i que semblen feliços tancats en ells mateixos. Ho diu clarament quan el protagonista reflexiona sobre ell mateix en aquests termes: “havia mantingut una vida social residual, aquesta no era comparable a una xarxa o a un teixit orgànic ni a res de vivent, es tractava d’un graf elemental i minimal, no ramificat, amb branques independents i seques”.

Tot i això, no s’ha de perdre de vista la burla que fa del fet que molts artistes són sobrevalorats per ells mateixos i per la societat:

M’hauria agradat ser un artiiiista
per fer un altre món diferent
per poder ser un anarquiiiista
i portar una vida opulent!...
I l’autor també aprofita aquest context de crítica per colar-se dins la novel·la i, tot i mostrar-se també com un ésser decadent, diu aquelles veritats que potser no s’atreviria a escriure en un assaig per no ser etiquetat per la colla de defensors d’allò políticament correcte. De fet, les accions protagonitzades per Houellebecq després de presentar-se el llibre a França ja són un exemple de rareses, i crec que no s’ha de perdre de vista que dins El mapa i el territori promociona els seus altres llibres anteriors i llança atacs enverinats contra els temps actuals. Els periodistes queden molt mal parats quan diu que “el que és curiós és que cap d’ells [els periodistes] no s’ha adonat mai que, si jo bevia molt davant d’ells, era únicament per poder-los suportar. [...] El cert és que la premsa és d’una estupidesa i d’un conformisme insuportables”. Però també el context actual rep quan diu que “el que defineix per damunt de tot l’home occidental és el seu lloc en el procés de producció”.

Les reflexions al llarg del llibre són una constant, com també ho és les referències al sexe, malgrat que en aquesta obra s’ha moderat molt i es fan de manera força correcta. Val la pensa recollir algunes d’aquestes reflexions sobre l’art i la societat, sobretot quan es pregunta perquè treballem durament i dóna com a conclusió les ganes de fer amb honor la nostra feina. Un bon llibre, entretingut i fàcil de llegir. Si la tercera part no hi fos, encara seria millor, tot i que s’ha de llegir sencer.