A terra les muralles

Joan Maria BIGAS
ISBN 9788415307044
Angle Editorials

Comentari

Situats a la Barcelona de 1842, amb la Regència de Baldolomero Espartero governant Espanya i una ciutat que necessita expansionar-se per ubicar les seves necessitats, aquesta novel·la està escrita com una col·lecció de cartes entre alguns dels protagonistes del moment. Però, per damunt de tots, apareixen Ildefons Cerdà, l’enginyer que més endavant projectaria l’Eixample, i Ferdinand Lesseps, qui en aquells temps era cònsol de França a Barcelona i més tard construiria el Canal de Suez.

És sabut que l’epistemologia amb paper i ploma és un espai per a la reflexió íntima i, per tant, permet comentar la realitat del moment amb confiança. Aquesta realitat és la d’una capital de Catalunya que experimenta una important empenta a la indústria que dóna feina a una creixent classe treballadora i una burgesia cada vegada més segura d’ella mateixa. Cal enderrocar les muralles i créixer però el govern de l’Estat no és sensible a aquestes necessitats i obliga molts barcelonins a viure amuntegats i en condicions indignes. Contrastant amb aquesta realitat, hi ha una petita fracció dels habitants que continuen vivint en palauets i que maneguen ostentosament quantitats ingents de diner.

Poden fer paral·lelismes amb el món actual: forta especulació en el preu del sòl, indústries que pressionen els treballadors, obrers que volen rebel·lar-se però que no tenen líders prou preparats, somiar que la revolta serà la salvació, incompetència d’alguns sectors governamentals (polítics, administratius, militars...), corrupció... També la relació entre Catalunya i Espanya hi és present amb la incomprensió estatal de la realitat del nostre país (llengua, economia, cultura i societat). Diuen que la història es repeteix i llegint aquestes pàgines podem dir que tenim una prova més.

Aquesta és una novel·la d’amor passional d’un home per una dona: un amor que a primera vista ens semblaria sincer i no correspost però que en el fons és una mostra més d’una societat on els homes tenien molt poca consideració cap els sentiments de les dones. Tot i que l’obra és ficció, no deixa d’avergonyir-nos com a lector observar com aquella societat tenia els homes reunits a les tertúlies dels cafès mentre les seves esposes eren a casa cuidant la família. I aquests homes que parlaven d’ideals socials no tenien cap rubor en acompanyar-se d’amistançades o ballarines (per dir-ho finament) per esplaiar els seus desitjos més primaris. Fins i tot els pioners del socialisme utòpic com Étienne Cabet o Robert Owen podien defensar millores socials i igualtat d’oportunitats i alhora tenien un comportament ètic que en alguns punts és força reprovable, si més no, amb ulls de la nostra societat actual.

Una novel·la que m’ha agradat perquè situa en el context del dia a dia uns personatges que varen contribuir a dibuixar l’estructura urbanística, política, econòmica i social que conformen la Barcelona i la Catalunya en la que vivim. Sentir parlar del banquer Manel Girona, l’escriptor Víctor Balaguer, el filòsof Jaume Balmes, el músic Anselm Clavé, els metge Marià Cubí i Pere Felip Monlau, l’economista Laureà Figuerola, el polifacètic Narcís Monturiol... ens farà més propers a la nostra història.

Cansats de la política?

L’editorial del diumenge 11 de novembre de 2012 del diari ARA comentava que un dels problemes de la nostra societat és fins a quin s’està fart dels polítics que tenim i quant justificada està aquesta preocupació. Entenc que la qüestió de la governabilitat del nostre país comença per ser conscients que aquesta requereix de la participació de tota la població. No em sembla lícit acusar els polítics de mirar només pels propis interessos o pels d’una minoria i, per altra banda, no participar de cap moviment social.

Els partits polítics, els sindicats, les associacions professionals, les entitats dedicades a qualsevol temàtica... les acaben formant persones que les donen forma, tracen els objectius i executen les accions necessàries per assolir-los. Si els polítics actuen d’una certa manera és perquè creuen que és la millor manera de fer-ho i perquè no hi ha una base que els corregeixi o marqui altres estratègies.

Crec que la participació en la vida social i política és fonamental i no val dir que cap partit polític o cap sindicat no ens convenç. Potser el problema rau en què volem ser dirigits per persones que pensin i actuïn exactament igual que nosaltres. Però aquesta seria la pitjor manera de començar a entendre’ns per construir qualsevol projecte. Els polítics són persones i les persones podem ser polítics.

El índice del miedo

HARRIS, Robert
ISBN: 9788425348495
Grijalbo, 2012

Comentari

Aquesta novel·la negra ens endinsa en el món de les finances mundials a través d'una trama d'intriga protagonitzada pel director d'un fons d'inversió que té per objectiu aconseguir mitjançant mètodes matemàtics. La trama enganxa és ràpida i clara, malgrat ens mourem en el món de les accions, els contractes de futurs, el deute, les vendes a curt o llarg o els índexs borsaris.

Situat a Ginebra i tenint com a protagonista un matemàtic que té l'objectiu de desenvolupar un sistema autònom d'autoaprenentatge, ens trobem davant què pot passar quan posem les millors ments científiques a aconseguir màximes rendibilitats en els mercats financers. No és la primera que em trobo amb l'argument que dedicar gent amb grans capacitats intel·lectuals a l'objectiu de fer-se rics o fer rics els seus clients pot tenir conseqüències desastroses per a l'economia.

Mantindrem el suspens i la incògnita sobre les responsabilitats de tot el que passa fins al final. Per tant, aguantarem i llegirem amb ànsia les pàgines del que ha estat el meu retrobament amb els inspectors de polícia.

Merienda de negros

WAUGH, Evelyn
Anagrama
ISBN: 8433930702

Comentari

La crítica dels governants allunyats de la realitat social que representen no és només cosa del nostre temps. En aquest llibre trobem descrit el model de vida que duen els diplomàtics i com el llinatge ajuda més que no pas la capacitat a l’hora d’ocupar un càrrec dins l’administració. Però el punt que destaca més, al meu entendre, és una descripció a priori de com serien els processos d’independència de les colònies europees a l’Àfrica.

Evelyn Waugh va escriure aquest volum l’any 1932 i ens trasllada a una suposada república independent africana on l’emperador ha arribat al poder després de disputes militars i conflictes familiars per designar el veritable hereu. Un emperador format a Europa i que vol traslladar a un context i una realitat molt diferent les millores tècniques i canvis socials que s’han anant introduint al Vell Continent. Ens sona? Quants dels líders dels països africans, àrabs o asiàtics no han estat formats a les universitats més prestigioses d’Europa? Aquests tirans poden començar els seus mandats amb idees innovadores i benintencionades però la major part del seu mandat és víctima d’idees capritxoses i un gran despotisme.

Els altres protagonistes de la novel·la, com ja he dit, són els diplomàtics que viuen de forma opulenta, allunyats de les realitats socials i del poble que representen, no coneixen el país on treballen, estan més pendents del propi benestar que del de la resta de la població o fan ús d’una burocràcia excessiva per mantenir tota mena de favors a parents i amistats.

Es tracta d’un llibre que descriu una situació que podria ser real però que té un redactat (o traducció) força feixuc. A través de les seves pàgines passarem de patir el sentiment d’indignació al de ràbia per una realitat que va ser més crua que allò que l’autor va poder arribar a imaginar-se.

El Prisionero del Cielo

CARLOS RUIZ ZAFÓN
ISBN: 9788408110927
Planeta, 2011

Comentari

La tercera obra que continua el treball començat amb L'ombra del vent és un aventura per la Barcelona del final de la Guerra Civil Espanyola i dels temps que corresponen a la meitat del franquisme. Personatges enigmàtics, compartaments foscos, actituds fugisseres, por, desconfiança... però, per damunt de tot, ganes de tirar endavant. Tot i que el context de la nostra ciutat no era d'alegria, sí que podem dir que tenim il·lusions, amors, solidaritat i plans de futur.

Llibre de fàcil lectura on l'autor demostra que coneix el llenguatge: paraules adequades i diferents per a cada moment regats per un fi sentit de l'humor. L'únic inconvenient del llibre és el poc respecte que es té per la toponímia catalana: en la versió castellana, que és l'original en la que escriu aquest autor català, trobem paraules com Borne, Ensanche, Atarazanas o Carretera de las Aguas.

Un bon volum però millor en català.

El mercader: el despertar d'una nova Barcelona

COIA VALLS
Edicions B
ISBN 9788490190296

Comentari

Situats al segle XIII, en una Barcelona que comercia amb els diferents ports de la Mediterrània i uns reis que han de protegir aquest anar i venir de vaixells de mercaderies, es desenvolupa aquesta novel·la que és una història de passions amoroses, familiars, empresarials i culturals. Una bona ambientació en un context econòmic que coneix l'esplendor i les dificultats d'un temps on res és segur.

Els diferents personatges que apareixen a l'obra recorreran els carrers de la ciutat, la platja, els mercats, el raval i, fins i tot, ens arribarem a Pedralbes. Però també viurem reunions de la noblesa, viatjarem a València i Tortosa (amb un passeig per les salines del Delta de l'Ebre). Un llibre ben escrit, on el protagonista prospera en els negocis però amordassat per l'amor de dues dones.

Un detall que em va fer gràcia va ser visitar el Monestir de Pedralbes mentre llegia aquesta obra i comtemplava en un estança l'estudi i la restauració de l'obra del mestre Jaume Ferrer Bassa, un dels protagonistes del llibre.

Quan érem feliços

RAFEL NADAL
Destino, 2012
ISBN 9788497102223

Comentari

Un llibre de records i de detalls: Girona, la Costa Brava, la família, els amics, l’escola... tot un conjunt de petites històries que Nadal comparteix amb nosaltres. Una obra personal que rememora les vivències de l’autor, a qui hem d’agrair la feina de compartir-les. Un exercici de sinceritat i de reflexió sobre allò que l’ha forjat com a persona, sobre aquells esdeveniment que li han marcat la personalitat.

Avui (24 d’agost de 2012) llegia a La Vanguardia un article del mateix autor on diu “de vegades sembla que com més parlem de Catalunya, menys valorem les seves coses”. I és precisament aquest revalorització del quotidià el que fa en aquest llibre. El volum s’estructura en àrees temàtiques però tot està bastant interrelacionat: la vida a la Girona natal, les vacances d’estiu, les celebracions familiars, la relació amb els germans, el pas de l’escola fins la universitat i els primers passos en el periodisme...

Lectura agradable que ens descriu una família burgesa però que havia de fer mans i mànigues per arribar a final de mes ja que eren moltes boques a alimentar. Especialment significatiu trobo un passatge on descriu com havia de guanyar-se la vida:

Vaig començar a treballar a Presència quan vaig fer vint anys. Fins a aquell moment m’havia buscat la vida amb oficis indefinits i inestables en els quals durava amb prou feines uns mesos: collia pomes a Bellcaire; enderrocaves cases per encàrrec del pare de la Laura, que era constructor a l’Escala; buscava aigua per Prohidro, una empresa que ens triava a primera hora del matí a la bàscula de la carretera de Barcelona, com a les peonades dels pobles andalusos, i ens portava a camps de l’Empordà, de la Selva i d’Osona.
També vaig treballar gairebé un any per a l’Instituto Nacional de Estadística fent enquestes a les empreses de transport i, sobretot, fent el padró de Girona. [...]

Ens imaginem avui en dia els fills del que s’anomena classe mitjana fent totes aquestes feines abans dels vint anys? Adolescents forts i amb empenta n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre. Només falta que no els tallem les ales. Llegint Rafel Nadal recordem que la felicitat s’assoleix a partir de moltes coses bones i subtils.

Culpar els altres de l’acció i no a un mateix per l’omissió

Potser ja passava abans, però sobretot des de que l’actual situació de crisi econòmica s’ha instal·lat en el nostre dia a dia (ara farà ja cinc anys de l’ensorrament dels crèdits subprime als Estats Units), no deixo de sentir gent que diu, una vegada i una altra, que “la culpa és de...” I els culpables acostumen a ser els bancs, els governs i els polítics que els dirigeixen, els sindicats, la justícia... És a dir, tothom que pugui ser etiquetat i del qual hom es pugui distanciar suficientment.

Aquest externalització de les culpes fa que molts se sentin amb la suficient autoritat moral per poder parlar del que ha passat i assenyalar a altres com a responsables del desgavell. A més, a això es sol afegir un conjunt de termes genèrics com bancs (i no cap banquer o empleat de banca en concret), governs (i no cap governant o tendència política en concret), justícia (i no cap jutge, secretari... amb nom i cognoms)... El crític ha d’evitar que se la seva denúncia pugui girar-se en contra seva, cosa que al meu entendre fàcilment podria passar. Òbviament també s’oblida tot allò ben fet que s’ha fet: a l’ordre actual s’hi ha arribat per un esforç ben dirigit perquè del contrari la cosa hauria estat un autèntic caos.

Però de culpables en som tots: uns per acció i uns altres per omissió. Quan un ciutadà d’un estat democràtic, com és el nostre, no s’implica en cap moviment social o polític no pot dir que els altres ho fan malament: què ha fet ell sinó renunciar a tirar endavant l’interès col·lectiu per gaudir de l’interès particular. És lícit que qualsevol dediqui el temps i els seus recursos a allò que més valora, que fins i tot, podria ser un mateix si seguim les teories modernes del coaching, la PNL i totes les noves religions sense déu. Però llavors, quan l’individu renuncia a col·laborar amb el col·lectiu per tal de desenvolupar el seu ego, ha de ser conscient que ell ha comès una omissió. Això no seria greu si ho fa una minoria, però la cosa té connotacions perilloses quan una majoria d’individus opten per posar-se a si mateixos per davant de tot el grup o, directament, se’n despreocupen.

D’aquesta manera deixem que a la política, als sindicats, a les associacions de professionals, a les entitats cíviques pugui entrar gent que confon els seus propis interessos amb els de l’entitat que opten a dirigir o participar. Gent que no té ofici ni benefici s’acosta a governs (prèviament als partits polítics) per obtenir avatatges personals, als sindicats per ocupar posicions de seguretat laboral en els comitès d’empresa, a les associacions professionals per mirar pels seus interessos particulars, a les entitats de la xarxa socials a satisfer la seva autoestima...

Per sort, a la nostra societat hi ha poca d’aquesta gent perquè com som molts sempre n’hi ha bastants que lideren honestament i amb ganes de fer bé les coses. Precisament per això, el nostre país ha avançat i ha assolit les quotes de benestar que té actualment. Però sempre es pot escolar algú. El sistema no és perfecte i cal millorar-lo però per millorar-lo cal ser-hi dins i no fora. Cal actuar i no ometre la nostra responsabilitat col·lectiva.

Jo confesso

JAUME CABRÉ
Edicions Proa, 2011
ISBN 9788475882536

Comentari

Quan vaig decidir-me per llegir aquest llibre em va cridar l'atenció el fet que els crítics dels diaris en parlàvem bé dient que era una obra d'una gran erudició i que Cabré demostrava que la literatura catalana és capaç de produir obres de gran valor. Per tant, conèixer un volum que semblava cridat a ser una fit dins la nostra cultura havia de ser llegit per algú que es considera un lector habitual. A més, les grans xifres de vendes em varen fer preveure que tindria una obre de lectura viva.

Però vaig errar: Jo confesso  no és un súpervendes com altres que he llegit d'autors com Noah Gordon, Carlos Ruiz Zafón o Dan Brawn. Em sembla molt que la promoció de l'editorial té molt a veure amb l'èxit d'aquesta obra ja que el recorregut que ens fa des del segle XVII fins al XX amb passatges situats a Itàlia, Espanya i Alemanya i comentant fragments de la història i la cultura europees és un garbuix desordenat i en forma de carta, o testament vital, a l'estimada del protagonista. I aquest no és altre que un eminent professor de filosofia amb una capacitat enorme per a l'aprenentatge cultural però amb algunes mancances en el terreny de relacions interpersonals.

I no m'estic inventant res. En el propi llibre podem llegir que:

He escrit davant d'aquesta mena d'altar fet pels teus dibuixos sense defallir, com si participés en una carrera entre la memòria i l'oblit [...] He escrit sense pensar, abocant al paper tot allò que és narrable, i confiant que, després, algú amb vocació de paleontòleg [...] ho desxifri per poder donar-ho no sé a qui. Potser això és el meu testament. Molt desordenat, però testament.

El que m'ha agradat del llibre és el paral·lelisme entre la Inquisició i el feixisme del nazisme: dues formes de totalitarisme, de manca de respecte a les idees que no combreguin amb el dogma dominant, repressió, dolor... També són interessants per analitzar les relacions familiars del protagonista i com aquestes condicionen el seu desenvolupament persona, la relació amb l'amic de la infantesa o l'actitud de l'estimada.

De fet, un gran volum dóna per a molt. L'obra no és de fàcil lectura però sí que té molts punts d'interès.

La dona veloç

MONSO, Imma
PLANETA EDITORIAL.
ISBN 9788497082389

Comentari

Amb aquest llibre et sents atrapat en una dinàmica que no té descans: una agenda repleta d'actes però acaben de ser superflus ja que estàs pendent d'allò que ve a continuació. Pot semblar un llibre estressant si deixem aquí la presentació i no ho és. L'autora reflexiona sobre la gestió del temps, les relacions humanes, la dependència del treball, la persona dins l'àmbit urbà d'una societat que es diu avançada...

El problema del llibre és que la protagonista és una psiquiatra i això s'aprofita com a recurs fàcil per obtenir personatges amb comportaments estranys. També és la font d'opinions crítiques sobre el ritme de vida, les relacions humanes, la personalitat... amb una pretesa qualitat científica. Desconeixo els coneixements que l'autora té de la matèria però aquestes anàlisis em van fer la lectura una mica feixuga ja que les vaig trobar massa llargues.

Tot i això, he de reconèixer que l'obra em va agradar i que en algun moment de la meva vida vaig tenir un ritme com el que descriu la protagonista. Reflexionar sobre l'esdevenir efímer de les coses que ens passa ens hauria de servir per ajudar-nos a donar consistència i profunditat a allò que fem, sobretot quan hi intervé l'amor i l'amistat.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

JONAS JONASSON
La Campana, 2012
ISBN 9788496735651

Comentari

Durant una vida de 100 anys poden passar moltes coses i, si la imaginació de l’escriptor ho permet, encara s’està a temps de viure unes quantes experiències emocionants i absurdes que ens faran estar llegint amb un somriure als llavis. Jonasson fa un recorregut pels principals esdeveniments del segle XX amb la particularitat que l’Allan, el protagonista del llibre, té una paper més o menys important en tots ells. Alhora, aquest senyor centenari viurà una nova aventura amb un conjunt de personatges pintorescs.

El text es va teixint a partir de coincidències i de casualitats que ens fan patir constantment per veure com es resoldran cadascuna de les situacions on l’Allan, directa o indirectament, es veurà implicat. Si el personatge arriba a tan avançada edat ja es dóna per suposat que sobreviurà a totes, el que no us imaginareu mai és com s’ho fa.

La memòria històrica és un recurs que pot ser molt útil per fer front als contextos més variats i aparentment inconnexos. Anant resolent dia a dia les situacions que es presenten ens pot dur a pensar que el llibre és una reivindicació del cape diem i de gaudir del present sense tenir por al futur. L’autor crea un protagonista apolític i descregut amb el fet religiós que se sap fer simpàtic. Aquests dos trets fan que l’Allan s’estalviï molts problemes a la vida i que arribem a tenir afecte per ell. Amb més motiu podríem pensar-ho quan ens mostra que qualsevol persona pot aportar-nos quelcom, fins el punt que la més estrepitosa ineptitud pot tenir els seus avantatges.

No entenguem però que estem davant d’una al•legoria del passotisme ja que durant la seva experiència vital el nostre entranyable protagonista és responsable de fets que no s’han d’esmentar mai, com ell mateix reconeix. Com se sol dir en el món del cinema: estem del costat del dolent de la pel•lícula.

En definitiva, un llibre divertit i que ens durà per tot el món al llarg del passa segle: una desenfadada reflexió sobre les persones però amb una crítica molt fina de com ens comportem i pensem les persones.

Consells sobre política. A un governant incompetent

Consells sobre política. A un governant incompetent
PLUTARC
ADESIARA, 2011
ISBN 9788492405442

Comentari

Aquest llibre conté dos treballs independents de Plutarc on aquest dóna consells de com han d’actuar un bon governant o polític però les recomanacions podrien estendre’s a qualsevol altra persona interessada en el lideratge o que hagi d’exercir càrrecs de direcció. És a dir, aquest és un llibre d’això que actualment anomenem management. L’autor recorre constantment a exemples de les cultures grega i romana per il·lustrar allò que comenta.
Tot seguit llisto alguns dels aforisme que més m’han agradat:

• Els qui es llacen a la l’activitat política com qui es llança a un pou, per atzar i sense una bona raó, de seguida s’esveren i se’n penedeixen; en canvi, els qui hi desembarquen amb serenitat, des de la preparació i el raonament, es dediquen als afer públics amb mesura i no es disgusten en cap circumstància, perquè es posen com a fi de les seves accions el bé mateix, i res més.
• Els pobles en democràcia, per frivolitat i desvergonyiment, o per manca de líders millors, se serveixen dels primers que es presenten per fer-los objecte de broma i menyspreu.
• Els qui piloten vaixells es valen d’altres que donen ordres als remers, però el polític necessita tenir en ell mateix tant la ment dirigent del pilot com la paraula que dóna ordres.
• No pot governar encertadament el qui no ha obeït abans amb lleialtat.
• Si [alguns ciutadans] diuen o fan alguna cosa de profit, no hauríem d’estar descontents pels honors que rebin, ni estalviar-nos compliments pels seus encerts. Perquè així els retrets, quan toca fer-los, també tenen més credibilitat.
• Cal que el polític cedeixi la responsabilitat a d’altres i els convidi a comparèixer a la tribuna dels oradors amb amabilitat i cortesia; i que no vulgui manegar tots els afers de la ciutat amb els seus discursos, els seus decrets i les seves intervencions, sinó que disposi d’homes fidels i honestos, i que atorgui a cadascun d’ells una ocupació d’acord amb el seu talent particular.
• En qualsevol poble democràtic hi ha malícia i ganes de criticar els qui governen, i la gent es malfia de moltes de les mesures útils si no troben un front d’oposició ni cap veu contrària, perquè es pensen que són producte d’una conxorxa. [...] Quan el poble es malfia d’alguna mesura veritablement important i saludable, convé que no tots els polítics es mostrin del mateix parer com si hi hagués hagut un acord previ, i després canviar d’opinió com si haguessin estat convençuts. [...] En canvi, en els afers menors i d’escassa rellevància, no està pas malament de permetre que els amics manifestin de cor les seves diferències, valent-se cadascun dels seus raonaments, a fi que en els qüestions crucials i de màxima importància sembli que coincideixen en la millor solució sense que hi hagi hagut acord previ.
• Cal que el polític prefereixi cedir davant dels ciutadans més que no pas vèncer mitjançant l’ultratge i la destrucció de la pròpia pàtria, i que adreci precs a tots els altres i els mostri quin gran mal comporta la dèria pels conflictes. [...] Perquè cal no crear-se un mateix tempestes, ni dimitir quan descarreguen, ni remoure ni sondrollar la ciutat, ans ofer-li ajuda quan vénen les sotragades i els perills.
• Atès que cada càrrec és un bé sagrat i grandiós, convé que el qui l’ocupa li tingui la més gran veneració; i venerar-lo vol dir concòrdia i estima pels col·legues més que no pas lluir corones i clàmides de porpra.
  Cal reverenciar els superiors, fer honors als inferiors, respectar els semblants i obrir els braços a tots i tenir-hi amistat [...] perquè d’alguna manera rebem l’estima de la pàtria com un llegat.
• Perquè en cada ciutat hi ha més governats que no pas governants, i, a més, en una democràcia, un governa per poc temps, mentre que és governat tota la vida. Per això la lliçó més bella i més útil és acceptar l’autoritat dels qui manen, fins si són inferiors a nosaltres en poder i renom. [...] Perquè no sabem que sovint hi ha més glòria a honorar que a rebre honors.
• Escau més al polític aquest altre precepte: complaure al poble tot cedint en les minúcies, però mantenir-se ferm en les coses més importants i impedir que es cometin errors, perquè el qui es mostra en totes les qüestions massa primmirat i dur, i no cedeix ni afluixa mai, ans es manté sempre aspre i intransigent, acostuma el poble a respondre-li conflicte per conflicte i a estar-ne sempre descontent.
• Cal que coneguis la teva pròpia naturalesa i que, a l’hora d’acomplir les tasques per a les quals tens menys traça que un altre, escullis els qui ho poden fer millor més que no pas els teus semblants.
  Pel que fa a la set d’honors, encara que sembli més respectable que la set de riqueses, no provoca estralls menors en l’acció de govern.
• No hi ha res que torni un home dòcil i amable envers un altre home si no és la confiança en la seva benignitat i en la seva fama de persona noble i justa.
  Així, de tots els tipus d’afectes, el més fort i diví és el que les ciutats i els pobles tenen envers un home per raó de la seva virtut.
• Quan el cos està malalt, la millora no comença mai a partir dels membres que estan infectats, sinó quan la complexió dels membres sans pren vigoria i expulsa tot allò que és contra natura. En un poble que pateix un conflicte civil, si no és gaire important ni destructiu, sinó que es pot arribar a apaivagar, cal que la part indemne i sana constitueixi una bona part de la barreja i que hi persisteixi i convisqui amb l’altra.
• No sempre són les disputes polítiques les que encenen la sedició, sinó moltes vegades les desavinences degudes a problemes i topaments privats passen a l’àmbit col·lectiu i trasbalsen tota la ciutat.
• Així com el regle, que, com que és recte i rígid, fa que les coses s’hi posen al costat i s’hi ajusten adquireixin la seva forma i es redrecin, de la mateixa manera el governant ha d’aconseguir en primor lloc dominar-se a si mateix, redreçar la seva ànima i agençar el seu caràcter, i després emmotllar els qui li estan subjectes al seu patró. Perquè algú que cau no és capaç de redreçar ningú, ni pot ensenyar el qui ignora, ni posar un bell ordre qui no està bellament ordenat, ni imposar disciplina qui és indisciplinat, ni manar qui no és mant.
• La justícia és la finalitat de la llei, i la llei és el treball de qui governa, i el governant és la imatge de la divinitat que a tot posa ordre i bellesa.
• Semblantment, quan la fortuna eleva una mica els incultes i els ignorants concedint-los riqueses, fama o càrrecs fins deixen de tocar de peus a terra, de seguida ens ensenya com cauen.

Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí

Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí
Carles Porta
LA CAMPANA, 2012
ISBN 9788496735668

Comentari

El llibre es presenta en el pròleg i a la contraportada com una història d’amor entre germans: el d’una dona envers el seu germà que és el principal sospitós de l’assassinat de l’alcalde del seu poble, Fago. Però hi ha molts altres temes dins aquesta obra: el tracte que reben els presos i els seus familiars, el paper de la premsa groga i els judicis paral·lels o el caciquisme als pobles de muntanya.

La narració és viva i t’atrapa des del principi. Carles Porta, talment que va fer amb la seva altra obra Tor, tretze cases i tres morts, ens condueix per la vida d’aquest poble del Pirineu aragonès i de la gent que hi viu, s’hi mou o s’hi està. Vida dura, gens fàcil, on les relacions entre les persones no són transparents, on ningú dóna la cara, on hi ha bàndols i no pots ser indiferent, on els alcaldes tenen un poder absolut... i on la justícia i l’estat democràtic que coneixem no hi és present o, si més no, en la variant que tenim a ciutat.

Però en aquest cas, l’autor també ens fa intimar amb la Marisa i la seva lluita per demostrar la innocència del Santiago, el seu germà qui es va autoinculpar de la mort de l’alcalde. No està clar si ho va fer pel seu caràcter, per valentia, per voler donar la cara, per les pressions de la Guardia Civil o... Ella es veu atrapada en tot aquest procés (el llibre narra els fets durant un període de tres anys) per les pressions de tot tipus: la premsa més sensacionalista converteix el judici en un espectacle mediàtic on les opinions sense fonament  i el nul respecte a les persones és el modus operandi. La influència d’aquest periodisme és tan gran, malgrat ens pugui sobtar, que les relacions personals i professionals de l’entorn del protagonista es veu greument afectades.

El llibre vol mostra la lluita de la germana per mostrar la innocència del Santiago: ella ha fet tot el que ha pogut i ell no sempre hi ha posat tot de la seva part. Però és realment innocent? El dubte plana i la resposta vàlida no ha de ser necessàriament la de la sentència del judici. El meu veredicte és: culpable. Motiu principal: veure la pàgina 291.

El nen perdut que sabia el que volia

El nen perdut que sabia el que volia
AHER AROP BOL
LA CAMPANA, 2011
ISBN 9788496735606

Comentari

En aquest llibre tenim la descripció de com el seu autor va viure en un camp de refugiats i com la seva vida estava guiada durant llargs períodes per tres objectius: menjar, aprendre i recuperar els pares, dels qui ha estat separat per la guerra del Sudan.

Cercar quelcom per dur alimenatar-se és una constant obsessiva durant els primers capítols del llibre. Ens trobem com la desesperació dels companys del campament fa que perdin la raó i acabin ingerint aigua i aliments en condicions i quantitats que els hi arriben a fer mal o provoquen la mort. Però Aher té un oncle que, al principi, l’acompanya i li ensenya a contenir-se i així pot anar sobrevivint.

La supervivència implica riscos i fugides cap al desconegut. L’autor, com diu el subtítol del llibre, sabia el que volia: anar a escola i aprendre. Vol formar-se ja que considera que una bona preparació acadèmica li serà fonamental per al seu futur. El problema rau en què les escoles dels països que recorre no l’acullen amb els braços oberts. A molts llocs del món no és com a casa nostra on tothom té dret a l’educació: allà molt sovint s’ha de pagar una important suma per poder anar a escola i no sempre és fàcil trobar algú (ja sigui institució o persona) que t’ajudi a pagar-la o guanyar tu mateix els diners suficients.

En el llibre trobem els corruptes, els militars i els miliicians, molts anònims que coincideixen en el camí de l’autor, el paper de l’ACNUR, els representants de diferents esglésies, els pobladors veïns als camps de refugiats i tots aquells que Aher Arop es va creuant. L’actitud de tots ells davant ell, un nen perdut, és diversa però la majoria l’ajuden i ell ho agraeix:

No sabia si arribaria mai un dia en què jo també em podria permetre ajudar els altres de la mateixa manera que tanta gent m’havia ajudat a mi. Em vaig prometre que si mai arribava el dia recordaria les lliçons que m’havien ensenyat.

L’amistat és present en tota l’obra: els nens que un dia va conèixer i dels quals després es va separar i retroba més tard amb joia. Aquesta amistat li dóna seguretat i li crea un petit clima familiar, malgrat que una altra de les seves fites és retrobar la família ja que el buit per no tenir els pares amb ell és immens i li causa un gran dolor.

El llibre és absorbent i ple de vida i esperança, malgrat que el context on es desenvolupa sigui ple d’adversitats. De la mà d’Aher Arop podrem conèixer una mica com és el dia a dia als camps de refugiats i el difícil que és la vida en algunes regions del nostre planeta. Potser la seva lectura serem més capaços d’obrir el cor als nouvinguts, sobretot si són nens.

La generació Google. De l'educació permissiva a una escola serena
EUGENIA DE PAGES I BERGE
Pagès Editors, 2011
ISBN 9788499751207

Comentari

Generació Google, generació PlayStation, generació Powerpoint, generació Facebook, generació Messenger, generació iPhone... són noms que s’estan emprant per designar la generació que empra eines informàtiques i de comunicació massiva de manera habitual i, fins i tot, compulsiva. La pregunta que es fa aquest llibre és com afecta la combinació d’aquestes tecnologies amb el rebuig de tota mena d’autoritat, la renúncia dels pares a les seves funcions d’educadors, les ideologies pedagògiques que s’han basat en principis ben intencionats però amb nul·la base empírica, el món globalitzat...

Als infants d’aquesta generació Google Eugènia de Pagès els caracteritza per la necessitat de rebre respostes immediates, la incontinència emocional, la manca de respecte a l’autoritat, la superficialitat en l’anàlisi ja que només són capaços de llegir textos breus, la incapacitat de concentració que els du a raonaments simples del tipus bo (jo i el meu entorn) i dolent (la resta) i el menyspreu per la reflexió crítica. En resum, una generació dominada per la sensació d’immediatesa i simplicitat de les cerques a Google i que fa un pas més enllà de la generació zàping, és a dir, aquella que canviava de tema quan un no li interessava i que al final acabava fugint de tots els temes perquè cap s’ajustava a les seves expectatives.

Els primers capítols del llibre comencen amb la defensa de la necessitat dels coneixements sòlids transmesos de forma clara i en un marc on el respecte al docent, i per extensió als familiars i adults, és condició necessària per a l’aprenentatge. La qualitat de l’ensenyament es basa en què aquest transmeti a l’alumnat aquells coneixements que la tradició cultural, científica i tecnològica de la humanitat ha trigat anys en desenvolupar i organitzar de forma estructura. Així doncs, “el simple conreu de l’espontaneïtat difícilment acabarà produint actes creatius i molt menys encara coneixements”. Pagès enllaça amb el pensament del filòsof José A Marina qui defineix la intel·ligència creadora com la “la capacitat de plantejar-se noves fites” i per arribar a aquest estat de desenvolupament personal cal estudi, esforç i concentració. Precisament al que no passa actualment on tenim “un sistema obligatori que només obliga l’alumnat a estar de cos present”.

Per altra banda, l’autora sosté que “el dret a l’educació vol dir el dret d’aprendre [...] però si aquest dret és conculcat sistemàticament no passa res”. Aquesta és la situació que es dóna en algunes aules del nostre país on els turistes escolars, com els anomena Inger Enkvist, puguin dedicar-se a boicotejar l’aprenentatge dels companys ja que es pensen que l’educació és una imposició d’un sistema que els vol castrar la llibertat. Aquest plantejament ve donat per un error greu  d’una conceptualització política de l’educació contrària a l’experiència sociològica ja que  “contràriament al que sosté un corrent pedagògic del tipus russonià, no naixem lliures. La llibertat vol dir la capacitat de ser autònom”.

En un entorn on és molt fàcil fugir d’allò que no ens agrada simplement fent un click del ratolí i la dependència que crea la suposada necessitat d’estar permanentment connectats fan necessari recordar que “aprendre és un acte voluntari que implica interès, esforç i perseverança per part de l’alumne”. A parer de Pagès, l’escola no ha d’apropar-se a les xarxes socials, els continguts multimèdia o les noves tecnologies pel sol fet de què siguin àmpliament usades pels joves. El que cal és contrarestar els efectes d’aquestes tecnologies que treballen molt la imatge i la part visual del nostre cervell (hemisferi dret) però que defugen de tota anàlisi detinguda, reflexiva i crítica (hemisferi esquerra).

Alhora es produeix en el nostre entorn una infantilització dels adults donada per la seva fugida de la presa de decisions, la renúncia a les responsabilitats que el seu lloc professional o social li ha encomanat, unes incapacitats per a la socialització en llocs i amb persones estranyes... I, per l’altra banda, es vol convertir els infants en adults dotant-los de capacitats per prendre decisions, assumir funcions que no els hi són pròpies com ara fer-se responsables dels companys de classe amb dificultats o fer de mediadors culturals amb l’alumnat nouvingut I aprofita aquest darrer exemple per criticar una voluntat del sistema de fomentar la interculturalitat i el mestissatge però en un entorn d’incultura generalitzat i exaltació de certes tradicions foranes per damunt de la pròpia.

En el penúltim capítol del llibre l’autora parla de les darreres aportacions de la neurociència sobre la influència de las tecnologies sobre l’aprenentatge i com la manca de normes i hàbits dificulta el procés maduratiu de la persona i la seva inserció en la complexa, globalitzada i competitiva societat en la que vivim. El problema rau en què durant l’edat escolar és quan es formen les estructures neuronals i llurs interconnexions però que d’adults la seva construcció es molt dificultosa i no ha de correspondre’s amb els patrons que una bona educació elabora.

Finalment, el darrer capítol és un conjunt de solucions a la situació actual de l’escola i la família. Defensa la cultura de la calma, l’eduació del propi cos amb la relaxació i la visualització guiada, la formació del caràcter amb el treball de la paraula (lèxic, lectura, escriptura, i diàleg) i l’educació emocional. Poden semblar superflus però un cop llegits els cinc primers capítols i les crítiques i propostes que va desgranant durant l’obra, hom es queda amb la sensació que està davant una obra reflexiva, sentida i on el sentit comú i la voluntat de contribuir a la bona educació són sempre presents.

Un llibre recomanable per pares , mares i docents que vulguin saber què passa avui en dia amb l’educació, què s’hi pot fer i quines conseqüències pot tenir una renúncia col·lectiva a les responsabilitats com a educadors i ensenyants.

Falta d'ortografia

L'ortografia és un conjunt de normes que ens faciliten la comunicació ja que estableixen com s'ha de transcriure el llenguatge no verbal. Per tant, saber quina funció tenen les paraules dins les frases és condició necessària per a una comunicació fluïda. A La Vanguardia varen cometre una falta greu: qui la troba? Potser és un simple error...