La generació Google. De l'educació permissiva a una escola serena
EUGENIA DE PAGES I BERGE
Pagès Editors, 2011
ISBN 9788499751207
Comentari
Generació Google, generació PlayStation, generació Powerpoint, generació Facebook, generació Messenger, generació iPhone... són noms que s’estan emprant per designar la generació que empra eines informàtiques i de comunicació massiva de manera habitual i, fins i tot, compulsiva. La pregunta que es fa aquest llibre és com afecta la combinació d’aquestes tecnologies amb el rebuig de tota mena d’autoritat, la renúncia dels pares a les seves funcions d’educadors, les ideologies pedagògiques que s’han basat en principis ben intencionats però amb nul·la base empírica, el món globalitzat...
Als infants d’aquesta generació Google Eugènia de Pagès els caracteritza per la necessitat de rebre respostes immediates, la incontinència emocional, la manca de respecte a l’autoritat, la superficialitat en l’anàlisi ja que només són capaços de llegir textos breus, la incapacitat de concentració que els du a raonaments simples del tipus bo (jo i el meu entorn) i dolent (la resta) i el menyspreu per la reflexió crítica. En resum, una generació dominada per la sensació d’immediatesa i simplicitat de les cerques a Google i que fa un pas més enllà de la generació zàping, és a dir, aquella que canviava de tema quan un no li interessava i que al final acabava fugint de tots els temes perquè cap s’ajustava a les seves expectatives.
Els primers capítols del llibre comencen amb la defensa de la necessitat dels coneixements sòlids transmesos de forma clara i en un marc on el respecte al docent, i per extensió als familiars i adults, és condició necessària per a l’aprenentatge. La qualitat de l’ensenyament es basa en què aquest transmeti a l’alumnat aquells coneixements que la tradició cultural, científica i tecnològica de la humanitat ha trigat anys en desenvolupar i organitzar de forma estructura. Així doncs, “el simple conreu de l’espontaneïtat difícilment acabarà produint actes creatius i molt menys encara coneixements”. Pagès enllaça amb el pensament del filòsof José A Marina qui defineix la intel·ligència creadora com la “la capacitat de plantejar-se noves fites” i per arribar a aquest estat de desenvolupament personal cal estudi, esforç i concentració. Precisament al que no passa actualment on tenim “un sistema obligatori que només obliga l’alumnat a estar de cos present”.
Per altra banda, l’autora sosté que “el dret a l’educació vol dir el dret d’aprendre [...] però si aquest dret és conculcat sistemàticament no passa res”. Aquesta és la situació que es dóna en algunes aules del nostre país on els turistes escolars, com els anomena Inger Enkvist, puguin dedicar-se a boicotejar l’aprenentatge dels companys ja que es pensen que l’educació és una imposició d’un sistema que els vol castrar la llibertat. Aquest plantejament ve donat per un error greu d’una conceptualització política de l’educació contrària a l’experiència sociològica ja que “contràriament al que sosté un corrent pedagògic del tipus russonià, no naixem lliures. La llibertat vol dir la capacitat de ser autònom”.
En un entorn on és molt fàcil fugir d’allò que no ens agrada simplement fent un click del ratolí i la dependència que crea la suposada necessitat d’estar permanentment connectats fan necessari recordar que “aprendre és un acte voluntari que implica interès, esforç i perseverança per part de l’alumne”. A parer de Pagès, l’escola no ha d’apropar-se a les xarxes socials, els continguts multimèdia o les noves tecnologies pel sol fet de què siguin àmpliament usades pels joves. El que cal és contrarestar els efectes d’aquestes tecnologies que treballen molt la imatge i la part visual del nostre cervell (hemisferi dret) però que defugen de tota anàlisi detinguda, reflexiva i crítica (hemisferi esquerra).
Alhora es produeix en el nostre entorn una infantilització dels adults donada per la seva fugida de la presa de decisions, la renúncia a les responsabilitats que el seu lloc professional o social li ha encomanat, unes incapacitats per a la socialització en llocs i amb persones estranyes... I, per l’altra banda, es vol convertir els infants en adults dotant-los de capacitats per prendre decisions, assumir funcions que no els hi són pròpies com ara fer-se responsables dels companys de classe amb dificultats o fer de mediadors culturals amb l’alumnat nouvingut I aprofita aquest darrer exemple per criticar una voluntat del sistema de fomentar la interculturalitat i el mestissatge però en un entorn d’incultura generalitzat i exaltació de certes tradicions foranes per damunt de la pròpia.
En el penúltim capítol del llibre l’autora parla de les darreres aportacions de la neurociència sobre la influència de las tecnologies sobre l’aprenentatge i com la manca de normes i hàbits dificulta el procés maduratiu de la persona i la seva inserció en la complexa, globalitzada i competitiva societat en la que vivim. El problema rau en què durant l’edat escolar és quan es formen les estructures neuronals i llurs interconnexions però que d’adults la seva construcció es molt dificultosa i no ha de correspondre’s amb els patrons que una bona educació elabora.
Finalment, el darrer capítol és un conjunt de solucions a la situació actual de l’escola i la família. Defensa la cultura de la calma, l’eduació del propi cos amb la relaxació i la visualització guiada, la formació del caràcter amb el treball de la paraula (lèxic, lectura, escriptura, i diàleg) i l’educació emocional. Poden semblar superflus però un cop llegits els cinc primers capítols i les crítiques i propostes que va desgranant durant l’obra, hom es queda amb la sensació que està davant una obra reflexiva, sentida i on el sentit comú i la voluntat de contribuir a la bona educació són sempre presents.
Un llibre recomanable per pares , mares i docents que vulguin saber què passa avui en dia amb l’educació, què s’hi pot fer i quines conseqüències pot tenir una renúncia col·lectiva a les responsabilitats com a educadors i ensenyants.
