Quan érem feliços

RAFEL NADAL
Destino, 2012
ISBN 9788497102223

Comentari

Un llibre de records i de detalls: Girona, la Costa Brava, la família, els amics, l’escola... tot un conjunt de petites històries que Nadal comparteix amb nosaltres. Una obra personal que rememora les vivències de l’autor, a qui hem d’agrair la feina de compartir-les. Un exercici de sinceritat i de reflexió sobre allò que l’ha forjat com a persona, sobre aquells esdeveniment que li han marcat la personalitat.

Avui (24 d’agost de 2012) llegia a La Vanguardia un article del mateix autor on diu “de vegades sembla que com més parlem de Catalunya, menys valorem les seves coses”. I és precisament aquest revalorització del quotidià el que fa en aquest llibre. El volum s’estructura en àrees temàtiques però tot està bastant interrelacionat: la vida a la Girona natal, les vacances d’estiu, les celebracions familiars, la relació amb els germans, el pas de l’escola fins la universitat i els primers passos en el periodisme...

Lectura agradable que ens descriu una família burgesa però que havia de fer mans i mànigues per arribar a final de mes ja que eren moltes boques a alimentar. Especialment significatiu trobo un passatge on descriu com havia de guanyar-se la vida:

Vaig començar a treballar a Presència quan vaig fer vint anys. Fins a aquell moment m’havia buscat la vida amb oficis indefinits i inestables en els quals durava amb prou feines uns mesos: collia pomes a Bellcaire; enderrocaves cases per encàrrec del pare de la Laura, que era constructor a l’Escala; buscava aigua per Prohidro, una empresa que ens triava a primera hora del matí a la bàscula de la carretera de Barcelona, com a les peonades dels pobles andalusos, i ens portava a camps de l’Empordà, de la Selva i d’Osona.
També vaig treballar gairebé un any per a l’Instituto Nacional de Estadística fent enquestes a les empreses de transport i, sobretot, fent el padró de Girona. [...]

Ens imaginem avui en dia els fills del que s’anomena classe mitjana fent totes aquestes feines abans dels vint anys? Adolescents forts i amb empenta n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre. Només falta que no els tallem les ales. Llegint Rafel Nadal recordem que la felicitat s’assoleix a partir de moltes coses bones i subtils.

Culpar els altres de l’acció i no a un mateix per l’omissió

Potser ja passava abans, però sobretot des de que l’actual situació de crisi econòmica s’ha instal·lat en el nostre dia a dia (ara farà ja cinc anys de l’ensorrament dels crèdits subprime als Estats Units), no deixo de sentir gent que diu, una vegada i una altra, que “la culpa és de...” I els culpables acostumen a ser els bancs, els governs i els polítics que els dirigeixen, els sindicats, la justícia... És a dir, tothom que pugui ser etiquetat i del qual hom es pugui distanciar suficientment.

Aquest externalització de les culpes fa que molts se sentin amb la suficient autoritat moral per poder parlar del que ha passat i assenyalar a altres com a responsables del desgavell. A més, a això es sol afegir un conjunt de termes genèrics com bancs (i no cap banquer o empleat de banca en concret), governs (i no cap governant o tendència política en concret), justícia (i no cap jutge, secretari... amb nom i cognoms)... El crític ha d’evitar que se la seva denúncia pugui girar-se en contra seva, cosa que al meu entendre fàcilment podria passar. Òbviament també s’oblida tot allò ben fet que s’ha fet: a l’ordre actual s’hi ha arribat per un esforç ben dirigit perquè del contrari la cosa hauria estat un autèntic caos.

Però de culpables en som tots: uns per acció i uns altres per omissió. Quan un ciutadà d’un estat democràtic, com és el nostre, no s’implica en cap moviment social o polític no pot dir que els altres ho fan malament: què ha fet ell sinó renunciar a tirar endavant l’interès col·lectiu per gaudir de l’interès particular. És lícit que qualsevol dediqui el temps i els seus recursos a allò que més valora, que fins i tot, podria ser un mateix si seguim les teories modernes del coaching, la PNL i totes les noves religions sense déu. Però llavors, quan l’individu renuncia a col·laborar amb el col·lectiu per tal de desenvolupar el seu ego, ha de ser conscient que ell ha comès una omissió. Això no seria greu si ho fa una minoria, però la cosa té connotacions perilloses quan una majoria d’individus opten per posar-se a si mateixos per davant de tot el grup o, directament, se’n despreocupen.

D’aquesta manera deixem que a la política, als sindicats, a les associacions de professionals, a les entitats cíviques pugui entrar gent que confon els seus propis interessos amb els de l’entitat que opten a dirigir o participar. Gent que no té ofici ni benefici s’acosta a governs (prèviament als partits polítics) per obtenir avatatges personals, als sindicats per ocupar posicions de seguretat laboral en els comitès d’empresa, a les associacions professionals per mirar pels seus interessos particulars, a les entitats de la xarxa socials a satisfer la seva autoestima...

Per sort, a la nostra societat hi ha poca d’aquesta gent perquè com som molts sempre n’hi ha bastants que lideren honestament i amb ganes de fer bé les coses. Precisament per això, el nostre país ha avançat i ha assolit les quotes de benestar que té actualment. Però sempre es pot escolar algú. El sistema no és perfecte i cal millorar-lo però per millorar-lo cal ser-hi dins i no fora. Cal actuar i no ometre la nostra responsabilitat col·lectiva.