¿Para qué sirve realmente la ética?

¿Para qué sirve realmente la ética?
Adela CORTINA
Paidós
Barcelona, 2013
ISBN: 9788449328770

Comentari

Aquest breu manual es presenta com un conjunt de reflexions de l’autora per tal que ens adonem que l’ètica és útil a nivell individual, social i, fins i tot, econòmic. Està escrit amb rigor intel•lectual i exemplifica les situacions tot recorrent a situacions dels temps actuals, és a dir, extretes de la crisi econòmico-financera, casos de corrupció política, dilemes ètics, entre d’altres. Com no podria ser d’altra manera en una autora de la talla acadèmica d’Adela Cortina (és catedràtica d’Ètica i Filosofia Política a la Universitat de Barcelona) l’obra recolza els seus arguments en treballs d’altres pensadors i és el reflex d’una llarga i profunda trajectòria personal.
Una primera idea que destacaria és quan proposa trencar el binomi drets-deures amb el que anomena l’”ètica del tenir cura”. Aquest nou paradigma de vinculació amb els altres implica introduir una ètica basada en actituds i obligacions. Així l’”ésser cuidador” substituiria l’”ésser dominador”, canvi que serà força natural perquè entre els trets que identifiquen els humans figura el del tenir cura dels altres. Ara bé, caldrà un treball per desenvolupar aquest aspecte del nostre caràcter. Cortina sosté que el caràcter sí que es pot educar i, per aquest motiu, té sentit parlar d’ètica: cal però tenir fites a llarg termini perquè sinó només estarem maquillant persones.
En el llibre també es defensa la cooperació com a estratègia per a la millora. Una “cooperació intel•ligent” que es basa en la reciprocitat. Ataca durament la racionalitat com a única explicació del comportament humà perquè la vinculació amb els altres és molt important.
Com no podia ser d’altra manera, l’educació mereix un capítol propi a més de múltiples referències al llarg del text. Defensa el concepte d’excel•lència més enllà de l’objectiu dels bons tècnics. Al seu parer calen bons professionals, els quals es caracteritzaran per un domini de la pròpia tècnica però també per unes qualitats humanes vinculades a les virtuts (prudència i justícia) i els sentiments (confiança, compassió i respecte a la dignitat).
Molts temes en poc espai. No tenim excusa per no llegir un llibre que exposa idees clares i que té una qualitat i rigor als quals molts llibres d’autoajuda o protesta grollera no seran mai capaços d’apropar-se.

El francotirador paciente

El francotirador paciente
PÉREZ-REVERTE, Arturo
Alfaguara
ISBN: 978-84-204-1649-6
Madrid, 2013

Comentari

Som davant una novel·la d’emocions i suspens que, com és costum en el gènere, es va accelerant a mesura que s’avança cap el desenllaç. Però el que fa singular aquesta obra és que tota la trama es desenvolupa al voltant del món del graffitti. En un constant debat al voltant de la concepció de la vida i el significat de l’art podrem llegir una trepidant recerca per Madrid, Lisboa, Verona i Nàpols. Aquests llocs han estat recorreguts prèviament per l’autor per tal de documentar-se sobre el que també s’anomena art urbà.
Introduir-nos en el món dels graffitti és entrar en certa manera en el terreny de la protesta i la disconformitat amb la societat del present. A vegades aquesta reivindicació sorgeix dels sectors més marginals però també pot venir de qualsevol àmbit on els joves no reconeguin uns valors dominants que es creuen universals. I és que aquí és quan es produeix el xoc entre l’escriptor de graffittis i la resta de la ciutat: qui embruta parets, qui no respecta, qui enlletgeix el paisatge urbà...? La resposta sembla clara però si ho mirem des de l’altra banda ens respondran: els anuncis publicitaris, els aparadors incitant-nos al consum descontrolat, els colors de cartells lluminosos que reclamen la nostra atenció...  Malgrat això, Pérez-Reverte advertia en una entrevista amb Alfonso Armada de l’ABC que “és petit el percentatge de graffitters que empren el graffitti com arma ideològica” perquè l’important “és la firma, posar el nom, una frase, un dibuix  és complementari”. És a dir, cal el reconeixement de la persona. Per exemplificar-ho, Jacinto Antón d’El País recull aquest testimoni recull del propi autor el testimoni d’un dels nois amb els qui aquest va contactar: “escrivia per ser algú; era un tipus marginal, sense cultura, però deixant el seu nom sobre la paret, ell cobrava existència”. I és que Pérez-Reverte ha tornat a fer de reporter, no de guerra però sí “en un món molt aspre, radical, sovint violent, que es mou entre l’art i el vandalisme”.
Per altra banda, cal reconèixer que algunes decoracions amb graffitti tenen qualitat i que alguns dels lemes de les pintades poden fer-nos pensar. A partir d’aquests pensaments es conceben molts dels diàlegs del llibre: frases tallants que ratllen la manca de respecte però que conformen un pensament i una interpretació de la vida. Amb ideals propis, dels quals en tindrem bones mostres. Destaca per damunt de tot el “respecte”: cal guanyar-se’l i reconèixer-lo a qui se l’ha guanyat merescudament.
I com s’aconsegueix aquest respecte? Doncs recorrent a la il·legalitat perquè “si és legal no és graffitti”, frase que es repeteix diverses vegades durant el text. També planificant i executant operacions arriscades, és a dir, expressant-se en llocs de difícil accés o amb molt poca seguretat. I si algun dia un graffitter amb qualitat artística es deixa seduir per l’art oficial i per la cultura llavors cau del pedestal on els col·legues el podien haver col·locat. El punt complex de tot plegat és quan la societat en general acaba respectant allò que no l’ha respectada. Potser el que cal és que tots pensem “sobre la gran fal·làcia, la gran mentida de l’art actual” (afirmació del propi Pérez-Reverte recollides per La Vanguardia a partir d’Ana Mendoza d’EFE).
El francotirador paciente és una novel·la envoltant i profunda que ens submergeix plenament en el món del graffitti fins al punt que podem arribar a canviar els prejudicis que sobre aquest teníem abans de començar la lectura. Mèrit té doncs l’autor ja que ell mateix va reconèixer en una entrevista amb Carlos Herrera (Onda Cero) que abans d’escriure la novel·la “només veia destrosses i vandalisme” però que quan es va “començar a endinsar en el seu món va veure que era molt fascinant i potent”.  Però sense deixar de pensar que “hi ha un graffitti vandàlic, reprovable i que ha de ser perseguit, i un altre graffitti raonable, respectuós i útil per a alguns com a forma d’afirmació individual” com va comentar a l’“encuentro” d’El Mundo.

El libro de los vicios

El libro de los vicios
Soboczynski, Adam
Anagrama
Barcelona, 2013

Comentari

“El libro de los viciós” és un títol que pot fer-nos pensar que estem davant un tractat moralista o un pamflet reivindicatiu contra certs mals costums instaurats a la societat actual. Amb una rutilant ironia i una crítica àcida al mite del quedar sempre bé, Adam Soboczynski ens ofereix una reivindicació de l’autèntic o, dit d’una altra manera, clama per una vida viscuda amb plenitud. El llibre és curt i està molt ben escrit i traduït, de manera que arribarem en un tres i no res a la darrera pàgina. En voldríem més perquè els 29 capítols estan carregats de raó.
Tot i això, en alguns episodis pot semblar que l’autor és un rondinaire, en altres moments un superflu, potser un irreverent o, fins i tot, un irresponsable. Però cal anar més enllà de la frase aïllada i entendre l’obra com un conjunt. Exagera i caricaturitza per posar-nos en escena, perquè veiem que a partir d’unes situacions paradigmàtiques, les quals ens seran molt properes, la nostra societat està adquirint uns hàbits i uns comportaments que són ridículs.
Comença amb la falsa amabilitat, que malauradament exemplifica amb els comerços de Barcelona, ja que a parer seu estem més interessats en realitzar la venda que en atendre el client. I és que ara ja som potencials clients més que no pas persones, la qual cosa ja és una primera i important disfunció de les relacions humanes.
Un altre dels aspectes que li preocupa és l’excessiva lluminositat i transparència que s’ha imposat a tot arreu, manllevant tot espai per a la intimitat i els vicis. Aquests han estat condemnats i qui els practica és un element estrany. Però el catàleg actual de rareses va més enllà i arriba també als qui passegen sense rumb, els qui baden o els qui llegeixen als bars. Als nostres temps s’ha definit un patró de normalitat que exclou el dret a enfadar-se, fumar en públic, beure en excés, mandrejar...
Alhora, per no ser vistos com a estranys cal que ens exigim moltíssim a nosaltres mateixos. Esdevenim persones molt angoixades, arribant al cas extrem d’estar malalts pensant en la salut. En contraposició, volem semblar originals! En conclusió: som estereotipadament únics. I, per a qui això pugui semblar un oxímoron, no ha esdevingut la nostra existència un bon cúmul de clamoroses contradiccions?
Podria resumir l’objectiu del llibre en aquesta idea extreta del text: “la disciplina, l’art del fingiment, el control d’un mateix, la bona educació, varen fer l’home una criatura meravellosa. [...] Tot i això, al llarg de la història, el seu refinament, sovint excels, s’ha tornat sovint en el contrari. Per culpa d’una autodisciplina, s’ha convertit en una autoflagel·lació”.
Finalment, com a mostra que l’objectiu de qui escriu és la provocació intel·ligent, quan es refereix a la parella ho fa com “la dona que em coneix bé”. Té mania al fet que els nens hagin d’anar a tot arreu i no li agrada el vi del sud de França. Desconeixia Soboczynski però he descobert algú que vol avisar-nos que ens hem passat. Segurament ens vol fer canviar, donant la raó a David Becerra qui diu que “si la literatura creu en les seves possibilitats per canviar el món es situarà als límits del discurs dominant”. Estic d’acord amb Màrius Carol quan diu que “la seva lectura m'ha resultat estimulant” i com Robert Saladrigas vaig llegir aquest llibre “amb un somriure als llavis i l’ànim rampant”.

Dies de cel groc

Dies de cel groc
Faia Fàbregas
Ara llibres
Barcelona, 2013

Comentari

La lectura d’aquesta novel•la ens obrirà pas a un debat sobre com les persones hem de buscar el nostre lloc en el món que ens ha tocat viure. L’amistat i la família són els autèntics protagonistes de Dies de cel groc i els personatges que componen la trama són la part visible de la reflexió. Aquests se’ns mostraran propers, més si tenim en compte que els seus contextos ens són coneguts.
Dos germans aniran fent-se grans i amb ells van apareixent diferents reptes vitals als quals han de fer front. Tot i això, el passat que han viscut i els desenganys que han patit fan que la recerca de la seva opció personal sigui una crisi constant. No és un llibre trist sinó un plantejament de les conseqüències d’anar vivint quan la teva personalitat no encaixa amb el teu entorn. Aparentar per semblar normal té conseqüències, la principal de les quals pot ser la solitud i l’autoreflexió constant.
A la trama principal se li van creuant i unint en espiral altres històries. Tot plegat amb un mateix comú denominador però amb una habilitat narrativa que ens absorbeix i ens fa devorar els capítols amb avidesa. Laia Fàbregas ens vol explicar un bon grapat de situacions i aconsegueix unir-les amb una senzillesa que demostren un domini dels temps narratius. L’autora té ganes d’expressar-se i crear-nos emocions. Potser, com podem llegir en el mateix llibre, perquè “el motiu més autèntic que hi ha per començar a escriure és per la necessitat de resoldre un misteri”. Quin? Descobriu-lo vosaltres mateixos.

Presentació d'"El deute" a la biblioteca de l'Escola Joan Pelegrí

El deute
Daniel Borrull
Rúbrica Editorial
Barcelona, 2013

Presentació

La proposta del professor Borrull és un llibre dividit en dues històries curtes amb un elements comuns que donen unitat a l’obra. Aquests nexes poden donar a entendre com l’autor perceb la societat actual i on ens produeixen els desajustos que ens han dut a una societat endeutada. Però, abans d’entrar en matèria, cal fer dos advertiments previs. El primer va en la línia de fer-nos conscients que l’autor i l’obra poden tenir una vinculació artística i, per tant, la sinceritat no és obligatòria. Com deia Montserrat Roig: “la literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de realitat”. I el segon avís: hi ha molts tipus de deute i el financer no és més que el més material de tots ells.

No desvetllaré ara quin és el perfil i la ideosincràcia dels personatges i les situacions que es succeeixen gràcies a una capa d’aparent normalitat. Aquesta però no fa més que amagar la brutícia, de la mateixa manera que l’estora engalana un terra que pot estar ple d’engrunes. Tard o d’hora la porqueria surt i es descobreix una trama que deixa al descobert les misèries de la condició humana. Paraules com egoïsta, mandrós, dropo, poca vergonya, desgraciat… donen pas al xantatge, la por, el vici, l’amenaça… I el llibre no és novel·la negra ni un recull de relats dels baixos fons d’una zona urbana. Es tracta d’una mostra de falses aparences.

Relats actuals en un context que fàcilment podrem identificar però amb uns protagonistes que ens generaran una barreja de tendresa i desconfiança. Potser perquè podem veure reflectida en ells les actituds que han provocat la que actualment qualifiquem com a crisi de valors. Víctimes o botxins? La resposta que l’obtingui cadascú a partir de la lectura. Tot ia això, no estarà de més preguntar a l’autor si creu que la crisi actual és el reflex d’una societat que no ha sabut viure honradament.

No hi apareixen els que les enquestes d’opinió assenyalen com els culpables del desori econòmic actual: polítics i banquers. En tot cas, és l’església la que surt més malparada de la ploma d’en Borrull. Potser és perquè l’autor coneix la dita “a dios rogando y con el mazo dando” i s’ha llegit el Sant Pare Francesc que diu que “el corrupte procura sempre mantenir l’aparença [... ] Els corruptes cultivaràm fins l’exquisitesa, els seus bons modals… per d’aquesta manera poder amagar els seus mals costums” (Jorge M. Bergoglio a Corrupción y Pecado, Claret, 2013).

El desertor en el camp de batalla

El desertor en el camp de batalla

Julià de Jòdar

Editorial Proa

Barcelona, 2013 

Comentari

 

“Ni carn ni peix. Cal triar. Cal decantar-se. Cal prendre partit...” Aquesta és una frase de llibre que aquí comento i, per tant, li faig cas. No us el recomano. Tremes entrellaçades amb referències a històries que contínuament et descol·loquen com a lector que cercaves la ironia. Aquesta hi és i pot tenir alguns moments de lucidesa però no són suficients.

Tot en un context d’una societat que ha decaigut pels excessos i per una percepció irreal de les relacions humanes, el treball i la vida, en general. Els xocs culturals, la gent amb pocs recursos, els idealismes caiguts, la immigració no integrada i una successió de fracassos personals més o menys dissimulats van ordint la trama. Aquesta però es veurà esquitxada per històries diverses que tenen un simbolisme que cal copsar per comprendre la globalitat de l’obra.

Un llibre que qualificaria d’experimental i desconcertant com aquest art modern reservat només per pretesos erudits en la matèria. El context de la Barcelona socialment i cultural deprimida on es situa de nou el protagonista Ximo Ximoi i els seus veïns sembla que també s’ha apoderat de la prosa de Julià de Jòdar.
Tot i això, seguiré llegint el periodista perquè el punt àcid, cruel però realista de la seva ploma no es pot deixar escapar.

Les torres del cel

Les torres del cel
VALLS, Coia
Edcions B
Barcelona, 2013

Veure comentari

Nikola Tesla. El genio al que le robaron la luz

Nikola Tesla. El genio al que le robaron la luz
CHENEY, Margaret
Turner Publicaciones
ISBN: 9788475068787

Comentari

Cal una vida apassionada per ser una figura reconeguda per la història, tot i que els coetanis potser no sàpiguen valorar-la prou. Aquest és el cas de Nikola Tesla, l’eminent físic que dóna el seu nom a la unitat del camp magnètic i que va treballar amb devoció en el camp de l’electricitat i el magnetisme. Prototip de científic guillat pels seus invents i experiments, els quals varen donar més d’un ensurt al veinat, va ser un dels grans protagonistes com a inventor del motor d’inducció, desenvolupador de tecnologies per a la generació i transmissió de corrent altern i impulsor de la ràdio.

Però els camps que varen ocupar aquesta ment privilegiada dotada d’una capacitat de visualització de les seves concepcions mecàniques va anar més enllà: l’alta tensió, el corrent d’altes freqüències, els raigs X, els llamps, els terratrèmols, prototips d’aparells voladors (VTOL)... Despistat fins al punt d’oblidar-se de patentar els invents i obsés del treball va mantenir disputes amb Thomas Edison en la que es coneix com guerra de les corrents i amb Guglielmo Marconi pel descobriment de la ràdio. La primera era una pugna d’interessos, més que no pas de model, ja que el corrent altern promogut per Tesla té més avantatges en el transport de l’energia elèctrica davant el corrent continu que promovia Edison. Amb Marconi hi hagut una llarga polèmica resolta als tribunals sobre qui és veritable pioner en l’emissió i recepció d’ones de ràdio, tal i com ho concebem avui en dia, que es va resoldre a favor de l’inventor servi enfront de l’italià. Aquests episodis no fan més que recordar que les polèmiques per les patents tenen el seu origen en el desenvolupament comercial de la tecnologia i que el que avui es disputen, per exemple, Apple i Samsung no és més que un altre capítol de la competència per guanyar el mercat.

Llibre basat en el diari personal del mateix Tesla, en la seva correspondència, en les publicacions científiques, en els registres de patents i en els esments als diaris de l’època o les revistes especialitzades... Però això només és la part visible d’un immens treball intel·lectual on el secretisme davant la competència feia que hi hagués una trama oculta en tot projecte i les insinuacions i els temptejos fossin part del joc. Uns altres dels protagonistes d’aquest entramat científico-industrial són les finances i la banca: les inversions requerides eren ingents com també els beneficis promesos. Però en temps de desenvolupaments vertiginosos les rendibilitats a llarg termini en les propostes tecnològiques poden quedar ràpidament arruïnades, cosa que obliga els empresaris a mesurar molt on col·loquen el capital.

Obra rigorosa que es centra més en les relacions entre Tesla i el seu entorn humà i industrial i no es perd en tecnicismes científics ni tecnològics. Això no satisfarà tothom però conèixer la vessant humana de la ciència és una manera d’apropar-nos a un món on l’esforç, la voluntat i l’idealisme són clau per entendre perquè avancem com a societat i cultura.

Benvinguda curs 2013-2014 a l'alumnat de 1r d'ESO

Benvolguts i benvolgudes alumnes a la Secundària de l’Escola Joan Pelegrí



[Presentacions]

Tot seguit us explicaré algunes coses sobre tres mots que estan molt relacionades amb allò que ens uneix aquí: escola, col·legi i educació. Sóc professor de ciències però m’atreviré, amb el permís dels meus companys, a explicar-vos alguna cosa sobre les llengües. En el fons, sense el llenguatge no estaríem en el punt de desenvolupament intel·lectual en el qual es troba la nostra societat.

La paraula escola té el seu origen en el terme grec skolastikó, el qual es referia a l’individu alegre i feliç que vivia com li agradava. Com la Grècia Antiga era molt amant de l’estudi i el coneixement, aviat es va establir un vincle entre aquesta alegria i felicitat i l’aprenentatge, de manera que l’skolé va esdevenir el lloc on els nois i noies aprenien per després ser feliços. Per tant, ja des de fa molt temps s’ha vinculat aprenentatge amb felicitat i, crec sincerament, que no heu de deixar perdre aquesta unió i tenir present que només és una falsa aparença pensar que l’escola és quelcom oposat a l’alegria. Vingueu cada matí amb un somriure!

També escola és entesa en el nostre temps com una manera de fer i pensar que s’aplica normalment a l’art, la literatura o el pensament filosòfic, entre d’altres. Nosaltres també tenim una manera de fer que us volem transmetre i en la qual les vostres famílies han confiat. Sou alumnes de l’Escola Joan Pelegrí, és a dir, membres d’una tradició educativa amb uns valors i un estil que ens identifiquen.

Seguim ara amb col·legi, la qual és sinònima d’escola en algunes accepcions dins el diccionari. Tot i això, col·legi prové del terme llatí collegium que és la unió de com (col·laboració) elegerit (escollir), de manera que un col·legi és la reunió de persones que escullen fer quelcom en comú. Pregunteu-vos doncs que veniu a fer aquí tots vosaltres? Aquest és un punt clau del funcionament de tots els col·legis: tenir clara quina és la nostra missió i, per tant, allò que s’allunyi d’aquesta expectativa crearà disfuncions més o menys greus a les quals la resta hauran de fer-hi front per corregir-ho.

Finalment, la paraula educació té un origen en la unió dels vocables llatins ex (fora) i ducere (guiar, conduir) de tal manera que l’educació la podem entendre com la funció de guia que exercirà un professor o professora, és a dir, algú amb prou coneixement per a què arribeu a ser unes persones que heu aprofitat al màxim les vostres capacitats i habilitats.

Tot això ens du a una conclusió: fruir en l’aprenentatge de forma col·laborativa, guiats pel professorat expert és la base en la qual bastirem la nostra relació durant aquest temps que estareu amb nosaltres. Com les persones tenim sentiments, aquest vincle segur que perdurà més enllà dels quatre anys d’aquesta etapa que ara inicieu.

Gràcies i endavant.

Escola nova, poble lliure

Escola nova, poble lliure
Ernest Maragall i Francesc Colomé
RBA La Magrana
Barcelona, 2013
ISBN: 9788482646190

Veure comentari

Una família exemplar

Una família exemplar
SINCA, Genís
Editorial: Destino
ISBN: 9788497102315
Barcelona, 2013

Comentari 

Aquesta novel•la confronta la família tradicional i ben estructurada, si més no en aparença, amb una altra que qualificaríem de desmanegada però on els vincles socials són forts. Per tant, es produiran situacions de contrast que faran trontollar els fonaments i conviccions d’aquells qui se’ls creien ben assentats. Per fomentar aquest contrast l’autor recorre a les caracteritzacions molt explícites i es recolza en algunes onomatopeies com a identificadores de llocs o situacions.
L’obra és distreta però crec que abusa de les descripcions i es recrea massa temps en les escenes. Potser l’autor buscava donar força als contextos però acaba alentint massa el desenvolupament de la trama. Aquesta es divideix en dues parts que corresponen a les dues meitats físiques del volum: la primera situa els escenaris i els protagonistes, mentre que la segona es va accelerant el ritma narratiu per assolir un inesperat desenllaç.
La contraportada qualifica el llibre d’hilarant però –diccionari en mà- la realitat s’hi allunya una mica doncs no provoca cap “riure sorollós”. Tampoc és que sigui el contrari: sí que se’ns dibuixarà algun somriure als llavis. També en alguns moments patirem per situacions concretes i pel seu desenllaç donat que Sinca busca escenaris que descol•loquen els personatges o ens sorprèn amb la reacció d’aquests.
En resum, obra entretinguda, que si llegiu en els viatges del metro us trobareu que l’anada i la tornada poden ser en el mateix lloc. Potser algú la convertirà en pel•lícula i llavors podrem riure més continuadament.

Mestres i alumnes de la República

Mestres i alumnes de la República. Cròniques del Patronat Escolar de Barcelona
Encarnació Martorell i Salvador Domènech
Viena Edicions
Barcelona, 
ISBN: 978-84-8330-718-2

Comentari

En aquell llibre trobem, per damunt de tot, entusiasme. Un projecte educatiu a la ciutat de Barcelona que va néixer del convenciment d’unes institucions que creien fermament que l’educació és el camí per corregir desigualtats socials i preparar l’alumnat per esdevenir ciutadans lliures, cultes i responsables. Aquestes pàgines són un homenatge a la il·lusió, a la dedicació al treball, a l’esforç, a la responsabilitat, als bons sentiments...  També una denúncia d’allò que ho va estroncar: la guerra, l’autoritarisme, la repressió de les llibertats... L’obre està escrita a quatre mans: Salvador Domènech ens explica diferents aspectes dels Grups Escolars i Encarnació Martorell hi posa el seu testimoni vivencial a través de la recuperació d’alguns textos de la seva època escolar.
Manuel Ainaud al front de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de la capital catalana iniciava un projecte de creació d’escoles públiques per atendre infants i joves d’una població que tenia alts índexs d’analfabetisme, estava mal alimentada i on gairebé el 90% dels nens no podia ser diagnosticat com a mèdicament sa. Es varen destinar molts recursos a aquest objectiu mitjançant la construcció d’escoles espaioses i lluminoses, la dotació d’aquestes amb material de qualitat, l’establiment de metodologies d’ensenyament centrades en l’alumne, la introducció i adaptació dels innovadors enfocaments de l’ensenyament en vanguàrdia a altres països i la selecció i formació dels docents, entre altres.
Per implantar aquests canvis les escoles estaven dirigides per persones que es dedicaven a aquesta funció a temps complet i l’autoritat acadèmica i professional de les quals era reconeguda per l’alumnat, pel professorat, per les famílies i, a la llarga, per la història. Autoritat d’experts –així ho diuen els manuals de gestió actuals- que es recolzava en uns docents altament motivats, ben coordinats i amb una formació acadèmica i humana rellevant. Aquestes qualitats dels professionals permetien als centres disposar d’una gran autonomia, malgrat estar tots guiats per un tarannà semblant. Calia assolir el ple coneixement de l’alumnat per a què aquest desenvolupés al màxim les seves capacitats, cosa feia necessàries reunions de seguiment periòdiques per valorar la seva evolució i coordinar estratègies de millora. Es plantejava així una avaluació qualitativa sense haver de recórrer a exàmens.
Altres aspectes que s’introduïren durant aquells temps foren l’assignació de responsabilitats a l’alumnat, les associacions de mares i pares amb la finalitat de donar suport a les escoles i alhora contribuir a millorar la formació dels nois i noies i les seves famílies, les visites d’interès, l’intercanvi amb altres centres... Algunes d’aquestes iniciatives s’han intentat trasplantar als nostres temps però sense preocupar-se de crear el context o la motivació que les varen fer emergir. És el cas abans comentat de la supressió dels temuts exàmens, no es tractava d’un objectiu en ell mateix sinó la conseqüència d’una manera de treballar.
Domènech, expert en la història de les institucions escolars del nostre país, dedica força atenció també a les colònies escolars i les activitats extraescolars com a mostra que l’aposta de l’administració era decidida i pretenia abordar l’educació des de més àmbits que l’estrictament escolar. Aquest fet, però també qualsevol altre, ens provocarà que cerquem paral·lelismes entre aquelles institucions escolars i la situació actual de l’ensenyament. Però abans d’escometre tal objectiu crec que cal fer notar que el llibre presenta les escoles com a institucions molt felices i on tot sembla que anava molt bé. No ho posarem en dubte però, al meu parer, es troba a faltar algun comentari sobre les dificultats humanes i els conflictes que es va trobar una aposta tan transformadora de l’ensenyament. També cal prevenir els lectors que es puguin pensar que les escoles actuals no transmetem aquesta felicitat i harmonia: qualsevol docent podria escriure la cara bonica del seu centre i contribuir així a millorar el concepte que part de la població té sobre el jovent i la institució escolar.
Se’ns diu al principi d’aquest treball que una de les seves finalitats és “servir com a instrument de reflexió per a tota la comunitat educativa interessada [...] per tal de poder extrapolar-lo a l’actualitat”. Es matisa que “l’escola era per a ells [els infants] una font inesgotable de coneixements i motivació, no com ara”. A les escoles del segle XXI de societats desenvolupades i hedonistes cal aconseguir els objectius que es plantejaven ara fa un segle però cal adaptar les metodologies. Potser el desencís d’avui està en emmirallar-se en estructures i sistemes que varen donar resultat en altres moments però la validesa dels quals ha estat dissolta i difuminada pels actuals temps líquids.
El llibre intercala escrits d’Encarnació Martorell on evoca passatges de la seva vida escolar i familiar. Però és al final on aquestes breus narracions prenen tota la seva força ja que han estat contextualitzades. Textos de redacció senzilla però amb un sentiment i maduresa enormes tenint en compte que varen ser escrits quan l’autora era nena. Un colofó que arrodoneix una obra de divulgació d’una obra educativa que veia la llum des de la política per concretar-se en l’acció de grans professionals: una mostra més que per a què el país funcioni cal la implicació de tothom. La llibertat és fràgil i cal protegir-la.

El anarquista que se llamaba como yo

Pablo Martín Sánche
ISBN: 978-84-15689-18-8
Acantilado
Barcelona, 2012

Comentari

Aquesta és una novel•la que rendeix un reconeixement a l’anarquista basc Pablo Martín Sánchez, personatge històric homònim de l’autor i que va ser descobert per aquest a través d’una cerca per internet. Un inici inesperat per a una gran feina d’investigació que Martín ha dut a terme per documentar la vida d’aquesta figura singular. I si casual és l’inici, cada tombar de pàgina és una sorpresa que ens conduirà fins un final que no és tan esperat com les primeres pàgines deixen entreveure.
Amb les vivències de Martín Sánchez ens situarem en una època on Espanya perd les colònies d’ultramar, envia els seus joves a la defensa dels territoris marroquins i on la crisi institucional pren un caire quixotesc amb la dictadura de Primo de Rivera. Aqueles eren unes guerres que la burgesia necessita per mantenir els seus mercats i fonts d’aprovisionament i manufactura però que a la gran massa obrera no li arregla gens les dures condicions de vida. Només els hi recordava que havie de lluitar pels altres i, potser és d’aquí d’on neix la necessitat de lluitar per un mateix. Les injustícies que es viuen durant els governs de la regència de Maria Cristina i el regnat d’Alfons XIII són el terreny abonat per a què una gran part de la població desitgi canvis radicals. Temps que donen cabuda a molts ismes revolucionaris (socialisme, comunisme, anarquisme, republicanisme, naturisme, anticlericarisme...) com a reacció davant un món que ha de ser humanament més just i on s’ha de posar fre a unes desigualtats provocades per uns poderosos que no tenien fre al seu afany de lucre.
Espanya, França, Estats Units i Argentina seran els escenaris de fugida i d’acollida, símbols de desgràcies i il•lusions, moments d’espera i d’anhels. Llocs on la vivaç redacció de l’obra ens guia en una descoberta de persones que creuen que la implicació col•lectiva és l’única manera d’assolir els objectius. Els inicis del segle XX varen donar cabuda a la Primera Gran Guerra, la popularització del cinematògraf, la irrupció dels automòbils (només en mans de burgesos i governants), la incipient telefonia... Aquests esdeveniments avancen amb l’argument, el qual està plantejat com la convergència de dues línies de temps. Un desenvolupament narratiu que dóna una gran fluïdesa a la lectura i ens recorda com la vida és una concatenació de fets atzarosos però on el passat condiciona el futur. Les vivències del personatge marquen el seu camí.
De tots els moviments polítics, sindicals i opcions davant la vida que van emergint en el transcurs de la intensa vida del protagonista el més destacat és, com el títol ja deixa clar, l’anarquisme. Un moviment que clamava per uns ideals de llibertat i d’igualtat que varen obrir les portes a alguns drets que ara fruïm (igualtat, llibertat sexual, drets laborals...) però que malauradament ha estat mal interpretat com a l’ideari de llibertinatge; potser perquè, com en tot moviment social, la puresa no existeix. En aquest text podem veure com entre els ideòlegs de l’anarquisme i aquells que actuen hi ha una gran separació intel•lectual. Desgraciadament l’obrer de fa cent anys no tenia la formació que pot tenir avui en dia. Aquí se’ns presenta un moviment àcrata força matusser a la base popular i amb figures de reconeguda categoria com a ideòlegs (Unamuno, Ortega i Gasset o Blasco Ibáñez). Però l’autor no amaga la seva admiració per unes persones que lluiten (ja sigui amb la paraula o amb l’acció) per aconseguir els seus nobles ideals. Esvaïu qualsevol dubte sobre el posicionament davant la violència: al llibre aquí comentat podem llegir una cita de Ciceró que diu “no és de savis matar a un tirà, és preferible deixar que fracassi per a què no es converteixi en un màrtir”.
Text que ens atrapa i que ens fa fruir d’un castellà ric i amb les suficients dosis d’ironia. No cal estar d’acord amb un dels lemes que identifica el protagonista “tot home ha de ser el seu propi govern, la seva pròpia llei, la seva pròpia església” per retre homenatge a aquells que no varen tenir la justícia que reclamaven però que van contribuir a la seva manera i en la seva mesura a aconseguir allò que donava sentit a la seva vida: la llibertat.

Presentació acte Sant Jordi 2013 a 3r i 4t d'ESO

Benvingudes i benvinguts a l’acte de lliurament dels Premis de Sant Jordi d’aquest curs 2012-2013 de l’Escola Joan Pelegrí. Abans de començar, deixeu-me, si us plau, un temps per parlar-vos dels contes. Aquests relats breus que poden emocionar-nos de diverses maneres i dels quals tots en tenim un munt de records de la infantesa.
Sovint és un gènere oblidat ja que la seva curta extensió sembla que el faci simple i, a mesura que ens fem grans, haguem de fugir per passar a la novel•la, l’assaig, el teatre... Tot i això, els contes tenen un gran poder i sovint es recorre a ells per explicar o il•lustrar situacions molt diverses. Avui us llegiré un que en el seu moment em va impressionar pel seu missatge contundent. Es titula “Gallines” i fou escrit per Rafael Barrett (1876-1910) i aparegué en forma d’article al diari "El Nacional" de Paraguai, país al qual va haver d’emigrar i on va desenvolupar un pensament fort, radical i entregat a la causa del dèbils.

Diu així:

Mentre no posseïa res més que un llit on dormir i els meus llibres vaig ser feliç. Ara posseeixo nou gallines i un pollastre i la meva ànima està perduda. 

La propietat m’ha fet curel. Sempre que comprava una gallina la lligava dos dies a un arbre, per imposar-li el meu domicili, destruint dins la seva memòria fràgil l’amor a la seva antiga residència. Vaig arreglar la tanca del meu pati per tal d’evitar la fugida de les meves aus i la invasió de guineus de quatre i dues potes. Em vaig aïllar, vaig fortificar la frontera, vaig traçar una línia diabòlica entre el meu veí i jo. Vaig dividir la humanitat en dues categories: jo, propietari de les meves gallines, i la resta que podien prendre-me-les. Vaig definit un delicte. El món es va omplir per a mi de presumptes lladres, i per primera vegada, vaig llançar des de l’altra banda de la balla una mirada hostil. 

El meu gall era massa jove. El gall del meu veí va saltar la tanca i es va posar a festejar les meves gallines i amargar l’existència del meu gall. Vaig acomiadar l’intrús a pedrades, però les gallines saltaven la tanca i ponien a casa del veí. Vaig reclamar els ous i el meu veí es va cansar de mi. D’aleshores ençà vaig veure la seva cara a través de la tanca, la seva mirada inquisidora i hostil, idèntica a la meva. Els pollastres passaven la balla, i devoraven el blat mullat que comprava per als meus. Els pollastres de l’altre em semblaven criminals. Els vaig perseguir, i encegat per la ira en vaig matar un. El veí va donar una gran importància a l’atemptat. No va voler acceptar una indemnització econòmica. Va enretirar greument el cadàver del seu pollastre, i en lloc de menjar-se’l, el mostrà als seus amics de manera que va començar a circular pel poble la llegenda de la meva brutalitat imperialista. Vaig haver de reforçar la tanca, augmentar la vigilància, elevar, en una paraula, el meu pressupost de guerra. El veí disposa d’un gos decidit a tot; jo penso adquirir un revòlver. 

On està la meva antiga tranquil•litat? Estic enverinat per la desconfiança i l’odi. L’esperit del mal s’ha apoderat de mi. Abans era un home. Ara sóc un propietari.

Text extret del llibre Asombro y búsqueda de Rafael Barrett de Gregorio Morán (Anagrama, ISBN 9788433907905). També es pot trobar una còpia aquí. La traducció és meva.