Encarnació Martorell i Salvador Domènech
Viena Edicions
Barcelona,
ISBN: 978-84-8330-718-2
Comentari
En aquell llibre trobem, per damunt de tot, entusiasme. Un projecte educatiu a la ciutat de Barcelona que va néixer del convenciment d’unes institucions que creien fermament que l’educació és el camí per corregir desigualtats socials i preparar l’alumnat per esdevenir ciutadans lliures, cultes i responsables. Aquestes pàgines són un homenatge a la il·lusió, a la dedicació al treball, a l’esforç, a la responsabilitat, als bons sentiments... També una denúncia d’allò que ho va estroncar: la guerra, l’autoritarisme, la repressió de les llibertats... L’obre està escrita a quatre mans: Salvador Domènech ens explica diferents aspectes dels Grups Escolars i Encarnació Martorell hi posa el seu testimoni vivencial a través de la recuperació d’alguns textos de la seva època escolar.
Manuel Ainaud al front de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de la capital catalana iniciava un projecte de creació d’escoles públiques per atendre infants i joves d’una població que tenia alts índexs d’analfabetisme, estava mal alimentada i on gairebé el 90% dels nens no podia ser diagnosticat com a mèdicament sa. Es varen destinar molts recursos a aquest objectiu mitjançant la construcció d’escoles espaioses i lluminoses, la dotació d’aquestes amb material de qualitat, l’establiment de metodologies d’ensenyament centrades en l’alumne, la introducció i adaptació dels innovadors enfocaments de l’ensenyament en vanguàrdia a altres països i la selecció i formació dels docents, entre altres.
Per implantar aquests canvis les escoles estaven dirigides per persones que es dedicaven a aquesta funció a temps complet i l’autoritat acadèmica i professional de les quals era reconeguda per l’alumnat, pel professorat, per les famílies i, a la llarga, per la història. Autoritat d’experts –així ho diuen els manuals de gestió actuals- que es recolzava en uns docents altament motivats, ben coordinats i amb una formació acadèmica i humana rellevant. Aquestes qualitats dels professionals permetien als centres disposar d’una gran autonomia, malgrat estar tots guiats per un tarannà semblant. Calia assolir el ple coneixement de l’alumnat per a què aquest desenvolupés al màxim les seves capacitats, cosa feia necessàries reunions de seguiment periòdiques per valorar la seva evolució i coordinar estratègies de millora. Es plantejava així una avaluació qualitativa sense haver de recórrer a exàmens.
Altres aspectes que s’introduïren durant aquells temps foren l’assignació de responsabilitats a l’alumnat, les associacions de mares i pares amb la finalitat de donar suport a les escoles i alhora contribuir a millorar la formació dels nois i noies i les seves famílies, les visites d’interès, l’intercanvi amb altres centres... Algunes d’aquestes iniciatives s’han intentat trasplantar als nostres temps però sense preocupar-se de crear el context o la motivació que les varen fer emergir. És el cas abans comentat de la supressió dels temuts exàmens, no es tractava d’un objectiu en ell mateix sinó la conseqüència d’una manera de treballar.
Domènech, expert en la història de les institucions escolars del nostre país, dedica força atenció també a les colònies escolars i les activitats extraescolars com a mostra que l’aposta de l’administració era decidida i pretenia abordar l’educació des de més àmbits que l’estrictament escolar. Aquest fet, però també qualsevol altre, ens provocarà que cerquem paral·lelismes entre aquelles institucions escolars i la situació actual de l’ensenyament. Però abans d’escometre tal objectiu crec que cal fer notar que el llibre presenta les escoles com a institucions molt felices i on tot sembla que anava molt bé. No ho posarem en dubte però, al meu parer, es troba a faltar algun comentari sobre les dificultats humanes i els conflictes que es va trobar una aposta tan transformadora de l’ensenyament. També cal prevenir els lectors que es puguin pensar que les escoles actuals no transmetem aquesta felicitat i harmonia: qualsevol docent podria escriure la cara bonica del seu centre i contribuir així a millorar el concepte que part de la població té sobre el jovent i la institució escolar.
Se’ns diu al principi d’aquest treball que una de les seves finalitats és “servir com a instrument de reflexió per a tota la comunitat educativa interessada [...] per tal de poder extrapolar-lo a l’actualitat”. Es matisa que “l’escola era per a ells [els infants] una font inesgotable de coneixements i motivació, no com ara”. A les escoles del segle XXI de societats desenvolupades i hedonistes cal aconseguir els objectius que es plantejaven ara fa un segle però cal adaptar les metodologies. Potser el desencís d’avui està en emmirallar-se en estructures i sistemes que varen donar resultat en altres moments però la validesa dels quals ha estat dissolta i difuminada pels actuals temps líquids.
El llibre intercala escrits d’Encarnació Martorell on evoca passatges de la seva vida escolar i familiar. Però és al final on aquestes breus narracions prenen tota la seva força ja que han estat contextualitzades. Textos de redacció senzilla però amb un sentiment i maduresa enormes tenint en compte que varen ser escrits quan l’autora era nena. Un colofó que arrodoneix una obra de divulgació d’una obra educativa que veia la llum des de la política per concretar-se en l’acció de grans professionals: una mostra més que per a què el país funcioni cal la implicació de tothom. La llibertat és fràgil i cal protegir-la.
