El deuteDaniel Borrull
Rúbrica Editorial
Barcelona, 2013
Presentació
La proposta del professor Borrull és un llibre dividit en dues històries curtes amb un elements comuns que donen unitat a l’obra. Aquests nexes poden donar a entendre com l’autor perceb la societat actual i on ens produeixen els desajustos que ens han dut a una societat endeutada. Però, abans d’entrar en matèria, cal fer dos advertiments previs. El primer va en la línia de fer-nos conscients que l’autor i l’obra poden tenir una vinculació artística i, per tant, la sinceritat no és obligatòria. Com deia Montserrat Roig: “la literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de realitat”. I el segon avís: hi ha molts tipus de deute i el financer no és més que el més material de tots ells.
No desvetllaré ara quin és el perfil i la ideosincràcia dels personatges i les situacions que es succeeixen gràcies a una capa d’aparent normalitat. Aquesta però no fa més que amagar la brutícia, de la mateixa manera que l’estora engalana un terra que pot estar ple d’engrunes. Tard o d’hora la porqueria surt i es descobreix una trama que deixa al descobert les misèries de la condició humana. Paraules com egoïsta, mandrós, dropo, poca vergonya, desgraciat… donen pas al xantatge, la por, el vici, l’amenaça… I el llibre no és novel·la negra ni un recull de relats dels baixos fons d’una zona urbana. Es tracta d’una mostra de falses aparences.
Relats actuals en un context que fàcilment podrem identificar però amb uns protagonistes que ens generaran una barreja de tendresa i desconfiança. Potser perquè podem veure reflectida en ells les actituds que han provocat la que actualment qualifiquem com a crisi de valors. Víctimes o botxins? La resposta que l’obtingui cadascú a partir de la lectura. Tot ia això, no estarà de més preguntar a l’autor si creu que la crisi actual és el reflex d’una societat que no ha sabut viure honradament.
No hi apareixen els que les enquestes d’opinió assenyalen com els culpables del desori econòmic actual: polítics i banquers. En tot cas, és l’església la que surt més malparada de la ploma d’en Borrull. Potser és perquè l’autor coneix la dita “a dios rogando y con el mazo dando” i s’ha llegit el Sant Pare Francesc que diu que “el corrupte procura sempre mantenir l’aparença [... ] Els corruptes cultivaràm fins l’exquisitesa, els seus bons modals… per d’aquesta manera poder amagar els seus mals costums” (Jorge M. Bergoglio a Corrupción y Pecado, Claret, 2013).
