Un retrat de la Cerdanya fet a partir dels records i les experiències del professorat
ISBN: 978-84-942504-4-6
Edicions Salòria. Lleida, 2014
Comentari
Aquesta obra és una aproximació etnogràfica a la Cerdanya que, a primer cop d’ull, crida l’atenció per la seva originalitat. No ens decep: és un bon recorregut per les escoles ceretanes de la mà dels seus mestres i professons. A vint d’ells se’ls ha triat perquè exposin com ha evolucionat la comarca i la seva feina durant els darrers anys. És cert que aquest punt de vista té cert biaix cap a la professió docent però també és cert que els bons ensenyants vinculen el treball a l’aula amb el territori. L’entrada del túnel del Cadí i la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) són els dos canvis més importants que ha viscut el món educatiu de la Baixa Cerdanya en aquests darrers 35 anys. A l’Alta Cerdanya les bressoles han patit pel poc recolzament institucional.Històricament la Cerdanya era una comarca incomunicada (o mal comunicada) amb la resta de Catalunya i dedicada majoritàriament a l’agricultura, especialment els sectors ramaders i làctic. La dificultosa Collada de Toses i el lent ferrocarril mantenien allunyat el turisme de masses. Ara bé, la construcció del túnel del Cadí (1984) va permetre una ràpida comunicació amb l’Alt Berguedà i, per extensió, amb la resta del territori català. Això va comportar que es comencés a percebre la Cerdanya com un lloc de vacances, provocant d’aquesta manera un boom de la construcció de segones residències.
Aquest fenomen edificatiu va durar fins ben bé l’any 2010. Canvis en el paisatge dels diferents pobles i un gruix migratori important. Les escoles que fins aleshores eren petites i unitàries (un grup, o molt estirar dos, amb tots els alumnes) passen a requerir més espais i instal·lacions. El nou alumnat tenia procedències diverses, tan nacionals com d’arreu del món (majoritàriament Sud-Amèrica i països de l’Est d’Europa) i varen ser necessàries adaptacions per atendre’l adequadament.
Paral·lelament l’any 1990 va aprovar-se la LOGSE que introduïa la figura del mestre especialista (Música, Educació Física i Anglès), escurçava la Primària fins als 12 anys, enviava els nois i nois a l’institut obligatòriament fins els 16 anys (ESO), reformulava la formació professional... Aquests canvis varen implicar reubicació d’alumnat, reorganització dels equips de professorat, construcció de noves escoles i adaptacions de les ja existents...
Alhora una forta reglamentació de l’activitat educativa ha estat un entrebanc a l’espontaneïtat. Es perd llibertat d’acció per guanyar en condicions de treball. Els autors de més recorregut comenten amb satisfacció i cert grau d’enyorança com fa anys la feina estava completament integrada dins la vida privada. Ara hi ha distància, la feina continua sent important però els mestres són un més dins el poble. S’ha perdut una dedicació plena a canvi d’un treball més burocràtic.
L’obra es divideix en 18 relats, és a dir, la majoria estan escrits individualment i un parell d’ells ho han estat a dues mans. En algun es dóna també la veu als exalumnes. Això fa que la lectura del llibre tingui alguns alts i baixos o que en algun moment es faci repetitiva. Però, per damunt de tot, el treball és molt engrescador i mostra la il·lusió, la dedicació i l’empenta dels docents. Aquesta és una excel·lent manera d’abraçar de soca-rel el nostre país.
Mentre passava les vacances d’estiu les escoles i els mestres m’han guiat per valls i cims, places i carrers, nevades i colors de la tardor... Literalment, com un llibre obert. Emportem-nos quelcom més que fotografies d’una estada a la Cerdanya.
