Cansats de la política?

L’editorial del diumenge 11 de novembre de 2012 del diari ARA comentava que un dels problemes de la nostra societat és fins a quin s’està fart dels polítics que tenim i quant justificada està aquesta preocupació. Entenc que la qüestió de la governabilitat del nostre país comença per ser conscients que aquesta requereix de la participació de tota la població. No em sembla lícit acusar els polítics de mirar només pels propis interessos o pels d’una minoria i, per altra banda, no participar de cap moviment social.

Els partits polítics, els sindicats, les associacions professionals, les entitats dedicades a qualsevol temàtica... les acaben formant persones que les donen forma, tracen els objectius i executen les accions necessàries per assolir-los. Si els polítics actuen d’una certa manera és perquè creuen que és la millor manera de fer-ho i perquè no hi ha una base que els corregeixi o marqui altres estratègies.

Crec que la participació en la vida social i política és fonamental i no val dir que cap partit polític o cap sindicat no ens convenç. Potser el problema rau en què volem ser dirigits per persones que pensin i actuïn exactament igual que nosaltres. Però aquesta seria la pitjor manera de començar a entendre’ns per construir qualsevol projecte. Els polítics són persones i les persones podem ser polítics.

Culpar els altres de l’acció i no a un mateix per l’omissió

Potser ja passava abans, però sobretot des de que l’actual situació de crisi econòmica s’ha instal·lat en el nostre dia a dia (ara farà ja cinc anys de l’ensorrament dels crèdits subprime als Estats Units), no deixo de sentir gent que diu, una vegada i una altra, que “la culpa és de...” I els culpables acostumen a ser els bancs, els governs i els polítics que els dirigeixen, els sindicats, la justícia... És a dir, tothom que pugui ser etiquetat i del qual hom es pugui distanciar suficientment.

Aquest externalització de les culpes fa que molts se sentin amb la suficient autoritat moral per poder parlar del que ha passat i assenyalar a altres com a responsables del desgavell. A més, a això es sol afegir un conjunt de termes genèrics com bancs (i no cap banquer o empleat de banca en concret), governs (i no cap governant o tendència política en concret), justícia (i no cap jutge, secretari... amb nom i cognoms)... El crític ha d’evitar que se la seva denúncia pugui girar-se en contra seva, cosa que al meu entendre fàcilment podria passar. Òbviament també s’oblida tot allò ben fet que s’ha fet: a l’ordre actual s’hi ha arribat per un esforç ben dirigit perquè del contrari la cosa hauria estat un autèntic caos.

Però de culpables en som tots: uns per acció i uns altres per omissió. Quan un ciutadà d’un estat democràtic, com és el nostre, no s’implica en cap moviment social o polític no pot dir que els altres ho fan malament: què ha fet ell sinó renunciar a tirar endavant l’interès col·lectiu per gaudir de l’interès particular. És lícit que qualsevol dediqui el temps i els seus recursos a allò que més valora, que fins i tot, podria ser un mateix si seguim les teories modernes del coaching, la PNL i totes les noves religions sense déu. Però llavors, quan l’individu renuncia a col·laborar amb el col·lectiu per tal de desenvolupar el seu ego, ha de ser conscient que ell ha comès una omissió. Això no seria greu si ho fa una minoria, però la cosa té connotacions perilloses quan una majoria d’individus opten per posar-se a si mateixos per davant de tot el grup o, directament, se’n despreocupen.

D’aquesta manera deixem que a la política, als sindicats, a les associacions de professionals, a les entitats cíviques pugui entrar gent que confon els seus propis interessos amb els de l’entitat que opten a dirigir o participar. Gent que no té ofici ni benefici s’acosta a governs (prèviament als partits polítics) per obtenir avatatges personals, als sindicats per ocupar posicions de seguretat laboral en els comitès d’empresa, a les associacions professionals per mirar pels seus interessos particulars, a les entitats de la xarxa socials a satisfer la seva autoestima...

Per sort, a la nostra societat hi ha poca d’aquesta gent perquè com som molts sempre n’hi ha bastants que lideren honestament i amb ganes de fer bé les coses. Precisament per això, el nostre país ha avançat i ha assolit les quotes de benestar que té actualment. Però sempre es pot escolar algú. El sistema no és perfecte i cal millorar-lo però per millorar-lo cal ser-hi dins i no fora. Cal actuar i no ometre la nostra responsabilitat col·lectiva.

Deute: encara no aprenem

Avui dissabte 5 de novembre de 2011 m'he passejat pel barri i he trobat a una coneguda botiga d'electrodomèstic el cartell que acompanya aquesta entrada del bloc. No entenc com després d'estar patint el problema del deute, tant públic com privat, encara ens creem compromisos de pagament a llarg termini ajornant l'inici d'aquest. Les botigues poden anunciar el que volen però si fan aquesta mena d'ofertes és perquè clients que s'hi sentiran atrets i això voldrà dir que aquests encara no han après res de la problemàtica econòmica actual.

En el cas de Catalunya aquest problema és encara més greu ja que el nostre país estem sota els efectes d'uns forts ajustos pressupostaris motivats, en gran part, per una gestió que es dedicava a fer inversions (metro, ciutat judicial, carreteres...) amb el compromís d'anar-les pagant un futur. En el cas de l'anunci que ens ocupa els articles que acompanyen la promoció són un televisor i un aspirador de prestacions avançades, dos productes, al meu entendre, força prescindibles o substituibles per altres més senzills com una simple escombra.

Els clients podem decidir què comprem i com ho financem, les empreses poden aplicar les estratègies comercials que vulguin mentre no siguin èticament reprobables però, com sempre, tots hem de ser responsables. Segur que algú picarà amb l'oferta d'una empresa que darrerament quan ha sortit als diaris, més enllà de la publicitat, ha estat per ser notícia pels problemes de tresoreria.