Presentació de la XIX Edició dels Premis Ciència, Tècnica i Medi Ambient

Com cada any pels voltants de Sant Albert Magne ens trobem en aquesta sala per celebrar els Premis de la Ciència, la Tècnica i el Medi Ambient. Albert el Gran fou un bisbe dominic bavarès del segle XIII que morí un 15 de novembre. El fet que se li atribueixi ser el patró dels estudiants de ciències ve donat perquè fou una autoritat en física, matemàtiques, biologia, geologia, astronomia, filosofia i alquímia (química). No endebades era conegut com Doctor Universalis, per la vastitud dels seus interessos i del seu saber. Penso que paga la pena reconèixer que fa uns segles es valorava dels savis el fet que el seu camp d’estudi fos el més ampli possible per tal de poder interconnectar coneixements i reflexions. Això contrasta amb l’alt nivell d’especialització que avui en dia han assolit les ciències i la tecnologia.

Aquesta especialització ve donada perquè el coneixement ha crescut de manera vertiginosa, la qual cosa ha provocat un augment del nombre de disciplines i subdisciplines. Però aquesta especialització fa que perdem de vista les altres branques del saber i que sovint ignorem altres punts de vista. El sol fet que aquests premis duguin explícitament el nom de ciència i tecnologia ja dóna a entendre que a l’escola hi ha una connexió entre les matèries, de manera que l’aprenentatge de l’una serveix com a context i justificació de l’altre. Alhora apareix el medi ambient, que no és més que l’explicitació del respecte envers el medi i, per extensió, cap a la tota la humanitat. És una qüestió d’actitud: perquè les institucions educatives tenim el compromís d’educar en el continguts curriculars però també en els valors.

Avui ens parlaran d’agricultura ecològica. És a dir, com una sèrie de tècniques de cultius s’han beneficiat de coneixements científics per ser productives però amb substrat ideològic que afavoreix el desenvolupament sostenible. És a dir, viure però deixant la mínima petjada en l’entorn. Aquesta ecologia no s’entendria sense mirar a l’altre banda de la cadena productiva: el consumidor. A aquest segur que li demanarem que sigui responsable i conscient que cada vegada que realitza una compra està prenent una decisió sobre l’esdevenir de la humanitat i del planeta. Ja ho diuen els matemàtics: la suma d’infinitèsims pot arribar a l’infinit.

Finalment, com a reconeixement a la responsabilitat, al respecte i honor cap a la feina ben feta, en agraïment a un cor infinitament generós i a un treball i dedicació que la van fer sobresortir, us voldria destacar que enguany aquesta edició dels premis incorpora el I Premi Rosa Merino a l’excel·lència en treballs de recerca de batxillerat centrat en l’àmbit de la medicina o la biomedicina.

Benvinguda alumnat 1r d’ESO

Text de la rebuda a l'alumnat de 1r d'ESO  de l'Escola Joan Pelegrí

15 de setembre de 2014

[Presentacions]

Quan comencem un nou curs us pregunteu com seran els nous professors i professores i potser també penseu en allò que podreu aprendre a les matèries. A més, ara iniciem una nova etapa i, per tant, també hi ha altres curiositats sobre quins companys i companyes tindreu, com seran les tutories, què fareu als patis, hi haurà molts deures... Algú, fins i tot, es plantejarà com s’organitzarà tot plegat i perquè cal seguir estudiant si ja sabem moltes coses, algunes de les quals eren el màxim al que aspiraven els vostres avis i àvies.

Ara no us puc donar totes les respostes perquè la descoberta del dia a dia és una sorpresa bonica que no desvetllaré. Alhora, allò que fem en cada moment condicionen el que vindrà tot seguit. És a dir, bona part de la dinàmica del curs està a les vostres mans. A l’escola es ve a aprendre moltes coses. D’antuvi hi ha els continguts curriculars, és a dir, tot allò que els alumnes d’un país han de saber a certa edat. Però no us oblideu que també s’adquireixen altres habilitats com ara relacionar-se amb altres, ja siguin els propis companys o els docents i altre personal que fa funcions d’administració i manteniment.

Evidentment, tot això ha d’estar guiat pels principis i valors que regeixen el que s’anomena Projecte Educatiu de l’escola. Aquest no és més que el recull d’una manera de fer que ha permès que moltes generacions d’alumnes precedents hagin pogut esdevenir persones adultes amb una categoria humana que els identifica. En aquest sentit l’escola que educa ha creat la seva pròpia escola –manera de fer- i així cadascú de vosaltres portarà inscrit que ha estat alumne de l’Escola Joan Pelegrí.

Però això que us acabo de dir us pot semblar molt abstracte: i, en conseqüència, us proposaré quelcom més senzill. Diuen que per ser feliç hom té dues opcions: o bé cerca allò que li agrada i en gaudeix o bé gaudeix amb allò que fa. Jo us animaria a fer ambdues coses. Per una banda, esteu en una etapa de la vida on heu de descobrir què voleu ser i cap on voleu anar. No hi renuncieu i no us deixeu endur per les circumstàncies o per la comoditat de fer allò que el corrent majoritari us pugui arrossegar. Sigueu vosaltres mateixos.

Per altra banda, passeu-vos-ho bé amb allò que feu en cada moment. Això, a l’escola, vol dir que heu de buscar aquells elements de les matèries i dels altres persones que us faran sentir bé. I cerqueu els trets positius perquè n’hi ha molts i si els sumeu segur que guanyaran a allò que pugui no ser del vostre gust. Dit d’una altra manera, alhora que us impregneu dels valors humans que us faran persones respectades i estimades, doneu valor a allò que feu. Trobeu en cada acte el sentit que voldríeu que tingués tota la vostra vida. Penseu en idealismes però comporteu-vos amb una idea clara d’allò que voleu ser.

Gràcies per començar aquesta nova etapa amb nosaltres. Compteu amb la nostra ajuda per tot allò que us calgui. I, per damunt de tot, recolzeu-vos en els vostres tutors i tutores que són els models més propers d’allò que l’escola vol per a vosaltres.

Desig de xocolata

Desig de xocolata

Autora: CARE SANTOS
ISBN: 978-84-9708-263-1
Editorial: Planeta
Pàgines: 432
Any edició: 2014

Comentari

Aquesta novel·la combina episodis de la història de la xocolata amb tres històries romàntiques diferents en uns contextos que es mouen entre el darrer quart del segle XVII i el primer del XXI. Amb salts que fan veure que, malgrat l’evolució continuada dels fets, hi ha moments i èpoques que són fonamentals i tenen unes característiques i uns trets que en són paradigmàtics. En aquesta novel·la els moments són triats a partir d’esdeveniments clau que tenen a veure amb la protagonista al voltant de la qual es desenvolupa tot l’argument. I aquests esdeveniments ens mostren que el paper de la dona ha canviat molt en tot aquest temps.

Molt ben trenada, es recolza en una redacció molt fluïda i unes intrigues que ens atrapen. També hi ha algunes incògnites no resoltes que fan volar la imaginació però que alhora treuen embolics i giragonses innecessàries a la trama. A Desig de xocolata podríem canviar-li el títol i dir-ne Passió de xocolata. I és que l’autora, Care Santos (Mataró 1970), ens transmet una autèntica estima per aquest producte elaborat a partir del cacau. Alhora ens presenta unes històries d’amor on l’entrega a l’altre és total. Però aquest altre no té perquè ser qui sembla... I és que si la xocolata, i també l’amor, té molts matisos, aromes i ingredients secrets. Però sempre és agradable de prendre en petits glops: cada dia una dosi.

L’obra va ser guanyadora del XXXIV Premi Ramon Llull de Narrativa (2014) i Pere Gimferrer, membre del jurat, va qualificar-la de souplesse (traduïda del francès per ell mateix com a fluïdesa). Una fluïdesa que ve donada del fet que segona la pròpia autora “m’agrada explicar la història a partir de les petites coses i la xocolata és una d’aquestes petites coses que em donen l’excusa per parlar de la gran història” (Josep Massot a LaVanguardaia del 30 de gener de 2014). El llibre ens revela que Barcelona és una de les capitals de la xocolata i, segons recull Vilaweb, Santos es va plantejar l’obra quan “mentre treballava en una altra novel·la, va conèixer la història d'un xocolater barceloní que va atreure mitja Europa amb un nou enginy que solidificava la xocolata”.

Totalment d’acord amb David Fajorda de La Finestra Digital per a qui “el llibre millora a mesura que avança i que la tercera part és la millor a tots els nivells”.

Una molt bona lectura per aquest estiu. La calor no ens aturarà el desig d’acompanyar el pas de les pàgines amb sorbets d’una xicra (prop de 125 ml) de l’espès beuratge fumejant.

 

Reiniciant Europa

Reiniciant Europa
MARC GUERRERO i TARRAGÓ
Aresta Editorial
ISBN: 978-84-941456-3-6
Barcelona, 2013

Comentari

El professor en Ciències Socials i Polítiques Marc Guerrero ha escrit aquesta obra “d’autoajuda”, en paraules d’ell mateix, per a una Europa que necessita reinventar-se per continuar tirant endavant el seu projecte de desenvolupament humà. Comença una nova legislatura al Parlament Europeu i sempre són benvinguts arguments a favor de consolidar i assegurar l’actual estat del benestar, tot enfortint-lo i fent-lo sostenible. Un model d’estat, democràtic i plural, que ha sorgit d’una llarga tradició cultural.
En uns temps canviants com els presents és necessari estar amatents a les necessitats i nous reptes de l’economia i la ciència per tal de no quedar enrere ens aquests i altres àmbits, com ara els aspectes socials i els drets humans. I és que no estar a l’alçada dels primers pot implicar grans pèrdues en els segons. La lectura de l’obra és una exaltació en positiu de les oportunitats que el context de crisi i incertesa actuals ofereixen. Guerrero es defineix com a optimista, perquè mostra una gran confiança en les persones i està convençut que els moments de desequilibri o depressió són catalitzadors per al progrés.
I de què estem parlant quan ens referim a Europa? Europa és un terme polisèmic que pot al·ludir a un espai geogràfic, a la Unió Europea o, fins i tot, el món occidental que ha sorgit dels valors que els països del Vell Continent han escampat arreu. Bàsicament, Guerrero es refereix a la UE, tot i que també als països de l’est d’aquesta. Per situar el context, comença fent un recorregut macroscòpic de les principals fites històriques que han configurat la personalitat europea: tensions i enfrontaments dins un substrat d’una societat cristiana hereva de les tradicions hel·lenística i romana. Però també una regió d’intercanvi i expansió, més que no pas receptora d’invasions. Els estats formats a l’Edat Mitjana, la redescoberta dels clàssics al Renaixement, la Il·lustració i l’exaltació de la Raó, la Revolució Industrial, els moviments obrers, les dues guerres mundials... han donat lloc a l’Europa que coneixem.
La segona meitat del segle XX ha estat una època de prosperitat però ara estem davant d’un “cataclisme ideològic, econòmic i social” i, és per aquest motiu, que cal reinventar Europa. Primer de tot, essent conscients que el món actual és globalitzat, interconnectat i compartimentat. Davant d’aquesta realitat cal recórrer al pensament complex. Aquest implica la reflexió, l’assumpció de la inabastabilitat del coneixement per comprendre-ho tot, el reconeixement de la incertesa, aprendre a gestionar el risc i l’adaptació contínua perquè les decisions i els processos s’alimenten mútuament. Per tant, serà menester plantejar-se nous objectius, alguns d’inimaginables actualment, i un perpetu estat d’alerta, autocrítica i anàlisi.
Però la Unió Europea no és així. És una estructura sorgida per donar resposta al món industrial i amb alts nivells de burocratització, més que no pas dotada d’una modularitat flexible adaptable a l’economia del coneixement. Aquest és el que ja es preveia que podria ser un argument a favor dels anomenats euroescèptics, amb la conseqüent confirmació de les eleccions del maig passat. Marc Guerrero creu errònia aquesta posició i com a “patriota europeu” proposa canviar i adaptar Europa a les noves necessitats més que no pas renunciar a aquest projecte comú.
El text sembla que estigui escrit amb l’objectiu de fer-nos prendre consciència del temps que ens ha tocat viure i quina és la actitud, tan individual com col·lectiva, que hem de prendre. En algun moment pot arribar a ser angoixant doncs el reconeixement que estem en un moment de grans canvis pot generar moltes inseguretats. Està segur d’ell mateix però potser li hauríem de retreure que la inestabilitat genera dificultats d’adaptació i que conviure amb ella va molt més enllà de canviar els plans d’estudis d’escoles i universitats. És quelcom vital, però hi estem genèticament capacitats? En aquesta línia, Zugmunt Bauman ens alerta que “el que diferencia l’agonia actual que suposa l’elegir de les incomoditats que sempre han turmentat l’Homo eligens és el descobriment o la sospita de què no hi ha regles preestablertes ni objectius universalment aprovats cap on apuntar”.
Per altra banda, en el text tampoc es donen solucions. Aquestes es deixen entreveure per a més endavant. Possiblement ens proposarà una nova obra on concretarà les seves propostes i orientacions. Segur que estaran ben documentades i justificades, com tot el que aquí ha escrit. Estarem doncs alerta a les novetats perquè ens calen pensadors que parlin clar, amb bagatge i sense simplificar.

Conspiració a Tarraco

Conspiració a Tarraco
Jordi Solé Comas
Columna Edicions
Barcelona, 2013
SBN: 9788466417945

Comentari

Aquesta novel·la històrica és també un llibre d’aventures molt ben escrit i document que ens transporta a la Tarraco romana d’Octavi August (27-25 aC). El protagonista havia de governar Roma i Egipte, doncs era fill legítim de Juli César i Cleopatra, però el propi Octavi va impedir-ho amb una brutal matança. Què hauria passat si aquest personatge hagués sobreviscut i busqués venjar-se d’aquell que el va voler assassinar?. Aquest és el fil argumental bàsic d’aquesta obra, guardonada amb el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica, atorgat per la mateixa editorial que la publica (Columna).

L’objectiu de la trama i la manera d’assolir-lo poden semblar en algun moment una mica estrambòtics i difícils d’assolir, però un desenvolupament sorprenent aconsegueix captar la nostra atenció sense aixecar la vista de les pàgines. L’ambientació està tan ben feta i el ritme que s’impregna és tan alt que hom queda absorbit pel text: la història avança i els personatges van consolidant-se en el seu rol. La venjança guia el protagonista però no és l’únic que té ganes de passar comptes. Ens mourem en un context força violent, on tot és fingit en funció dels propis interessos i amb l’ambició pel poder com a objectiu de molts dels protagonistes. Altres miren només per la pròpia supervivència.

Sorprenentment, Solé també ha ordit una història d’amor en aquest escenari de lluites. Un amor difícil donat que els membres de la parella tenen posicions i projectes vitals diferents. Ara bé, per tots és ben conegut que allò que sembla impossible té major atractiu, i la màgia de la literatura tot ho pot intentar.

L’autor ha explicat que ha dedicat molt temps a la recerca històrica i s’ha preocupat pels detalls, cosa que notem i agraïm. Potser en algun passatge sembla que escrigui més per un compendi d’anècdotes i fets històrics però entenem que la finalitat de l’obra no és només entretenir-nos sinó també ensenyar-nos costums i realitats d’aquell Imperi Romà.

Al llarg del text ens trobarem personatges que dialoguen i reflexionen. Els valors d’aquella època s’allunyen dels que haurien de guiar la vida en el nostre temps, però podem fer un bon recull d’aforismes i records per pensar. La fidelitat, la lleialtat, l’honor, els déus de la mitologia, l’ordre social o la política seran temes que estaran en ment o en les seves converses. D’aquesta manera, Conspiració a Tarraco serà un d’aquells llibres que viurem força temps després d’haver-lo llegit.

L’escriptor d’aquestes aventures, també periodista de professió, ha dit que “la novel·la vol distreure el lector, en el sentit més noble de la paraula; que s'ho passi bé amb l'argument també implica ser molt curós amb els fets històrics”. Des d’aquí dono fe que ho ha aconseguit.

Hijos apócrifos

Hijos apócrifos
Víctor Balcells Matas
Ediciones Alfabia
Barcelona, 2013

Comentari

El llibre que acabo de llegir vol ser original i divertit (si més no això és el que diu la promoció oficial) però només aconsegueix una producció de paisatges i escenaris més o menys continus però inacabats. Personatges que entren a l’argument per després desaparèixer, sentiments que van i venen però que no es queden i una trama argumental que sap com comença però no on acaba. Tot i això, vaig arribar fins al final de la darrera pàgina perquè la prosa és agradable i el plantejament és atraient.

Escriure una novel·la amb personatges que recorren a l’alcohol per passar les penes o com a vici que els dóna personalitat requereix molta destresa però no emborratxar també el lector. Per no fer-nos anar donant tombs en totes direccions sense saber on s’està i perquè s’hi està. La degeneració moral dels escenaris i els protagonistes requereix d’una imaginació viva i emocionant per no arrossegar amb ells tota la trama.

En una entrevista a La Vanguardia de l’u d’agost de 2013, Balcells deia dels personatges d’aquesta novel·la que “tenen molts vicis i com escriptors no evolucionen”. I és el que el món de l’edició de llibres hi és present en dues vessants: la històrica i la comercial. L’autor evoca diferents autors per donar cert nivell cultural a aquesta novel•la i la converteix en una obra de marcat segell personal. Alhora mostra com el món de la producció editorial és fosc i corrupte.

Reconec que va ser aquesta entrevista la que va animar a cercar aquest volum. La darrera frase era sorprenent i donava a entendre un autor convincent: “l’únic déu que existeix actualment és el de la vanitat, i si aquest ha de ser el déu d’avui en dia lògicament la honestedat està molt minvada”.

Potser el llibre és bo i jo no l’he entès. No serà que em passa com al protagonista, que no entén l’art modern? No dic que no.

El projecte Rosie

Graeme Simsion
La Campana
Barcelona, 2013
ISBN: 978-84-96735-91-0

Comentari

Des de ja fa un temps s’ha intentat explicar l’amor com un seguit de fenòmens bioquímics però, malgrat tot, aquest continua sent un misteri. La passió i els sentiments són difícils de racionalitzar i si algú intenta fer-ho pot fer-se un bon embolic. O potser no: Simsion en fa una paròdia que ens dibuixarà un somriure als llavis durant tota la lectura d’”El projecte Rosie”.
En Don és un home que segueix regles legals, ètiques i socials perquè la seva ment no li permet tenir sentiments. Ha de racionalitzar-ho tot cercant el punt òptim del seu comportament. Un dia descobreix que l’amor i la parella fan més felices les persones i decideix emprendre el projecte de cercar la seva mitja taronja. Amb aquest punt de partida podem imaginar-nos que es poden donar moltes situacions còmiques però la imaginació de l’autor és desbordant.
Sorprenent en cada escenari i divertit en cada situació, el protagonista haurà d’enfrontar una vegada i una altra el seu esquema mental al d’un món dirigit pels sentiments. I és que el comportament de les persones no és una mera recerca de l’eficiència: els mercats financers varen creure’s aquest principi i així han acabat.
Podem classificar aquest llibre de moltes maneres però jo el definiria com un al•legat en favor de l’esperit de superació i una demostració de la importància cada vegada major de l’educació afectiva i emocional. Llibre distret, àgilment escrit i amb un ritme narratiu que ens abocarà a una lectura ràpida.
Per cert, Sony ha adquirit els drets per dur-la al cinema i serà millor haver llegit la novel•la abans de veure la versió produïda pel setè art.