Consells sobre política. A un governant incompetent

Consells sobre política. A un governant incompetent
PLUTARC
ADESIARA, 2011
ISBN 9788492405442

Comentari

Aquest llibre conté dos treballs independents de Plutarc on aquest dóna consells de com han d’actuar un bon governant o polític però les recomanacions podrien estendre’s a qualsevol altra persona interessada en el lideratge o que hagi d’exercir càrrecs de direcció. És a dir, aquest és un llibre d’això que actualment anomenem management. L’autor recorre constantment a exemples de les cultures grega i romana per il·lustrar allò que comenta.
Tot seguit llisto alguns dels aforisme que més m’han agradat:

• Els qui es llacen a la l’activitat política com qui es llança a un pou, per atzar i sense una bona raó, de seguida s’esveren i se’n penedeixen; en canvi, els qui hi desembarquen amb serenitat, des de la preparació i el raonament, es dediquen als afer públics amb mesura i no es disgusten en cap circumstància, perquè es posen com a fi de les seves accions el bé mateix, i res més.
• Els pobles en democràcia, per frivolitat i desvergonyiment, o per manca de líders millors, se serveixen dels primers que es presenten per fer-los objecte de broma i menyspreu.
• Els qui piloten vaixells es valen d’altres que donen ordres als remers, però el polític necessita tenir en ell mateix tant la ment dirigent del pilot com la paraula que dóna ordres.
• No pot governar encertadament el qui no ha obeït abans amb lleialtat.
• Si [alguns ciutadans] diuen o fan alguna cosa de profit, no hauríem d’estar descontents pels honors que rebin, ni estalviar-nos compliments pels seus encerts. Perquè així els retrets, quan toca fer-los, també tenen més credibilitat.
• Cal que el polític cedeixi la responsabilitat a d’altres i els convidi a comparèixer a la tribuna dels oradors amb amabilitat i cortesia; i que no vulgui manegar tots els afers de la ciutat amb els seus discursos, els seus decrets i les seves intervencions, sinó que disposi d’homes fidels i honestos, i que atorgui a cadascun d’ells una ocupació d’acord amb el seu talent particular.
• En qualsevol poble democràtic hi ha malícia i ganes de criticar els qui governen, i la gent es malfia de moltes de les mesures útils si no troben un front d’oposició ni cap veu contrària, perquè es pensen que són producte d’una conxorxa. [...] Quan el poble es malfia d’alguna mesura veritablement important i saludable, convé que no tots els polítics es mostrin del mateix parer com si hi hagués hagut un acord previ, i després canviar d’opinió com si haguessin estat convençuts. [...] En canvi, en els afers menors i d’escassa rellevància, no està pas malament de permetre que els amics manifestin de cor les seves diferències, valent-se cadascun dels seus raonaments, a fi que en els qüestions crucials i de màxima importància sembli que coincideixen en la millor solució sense que hi hagi hagut acord previ.
• Cal que el polític prefereixi cedir davant dels ciutadans més que no pas vèncer mitjançant l’ultratge i la destrucció de la pròpia pàtria, i que adreci precs a tots els altres i els mostri quin gran mal comporta la dèria pels conflictes. [...] Perquè cal no crear-se un mateix tempestes, ni dimitir quan descarreguen, ni remoure ni sondrollar la ciutat, ans ofer-li ajuda quan vénen les sotragades i els perills.
• Atès que cada càrrec és un bé sagrat i grandiós, convé que el qui l’ocupa li tingui la més gran veneració; i venerar-lo vol dir concòrdia i estima pels col·legues més que no pas lluir corones i clàmides de porpra.
  Cal reverenciar els superiors, fer honors als inferiors, respectar els semblants i obrir els braços a tots i tenir-hi amistat [...] perquè d’alguna manera rebem l’estima de la pàtria com un llegat.
• Perquè en cada ciutat hi ha més governats que no pas governants, i, a més, en una democràcia, un governa per poc temps, mentre que és governat tota la vida. Per això la lliçó més bella i més útil és acceptar l’autoritat dels qui manen, fins si són inferiors a nosaltres en poder i renom. [...] Perquè no sabem que sovint hi ha més glòria a honorar que a rebre honors.
• Escau més al polític aquest altre precepte: complaure al poble tot cedint en les minúcies, però mantenir-se ferm en les coses més importants i impedir que es cometin errors, perquè el qui es mostra en totes les qüestions massa primmirat i dur, i no cedeix ni afluixa mai, ans es manté sempre aspre i intransigent, acostuma el poble a respondre-li conflicte per conflicte i a estar-ne sempre descontent.
• Cal que coneguis la teva pròpia naturalesa i que, a l’hora d’acomplir les tasques per a les quals tens menys traça que un altre, escullis els qui ho poden fer millor més que no pas els teus semblants.
  Pel que fa a la set d’honors, encara que sembli més respectable que la set de riqueses, no provoca estralls menors en l’acció de govern.
• No hi ha res que torni un home dòcil i amable envers un altre home si no és la confiança en la seva benignitat i en la seva fama de persona noble i justa.
  Així, de tots els tipus d’afectes, el més fort i diví és el que les ciutats i els pobles tenen envers un home per raó de la seva virtut.
• Quan el cos està malalt, la millora no comença mai a partir dels membres que estan infectats, sinó quan la complexió dels membres sans pren vigoria i expulsa tot allò que és contra natura. En un poble que pateix un conflicte civil, si no és gaire important ni destructiu, sinó que es pot arribar a apaivagar, cal que la part indemne i sana constitueixi una bona part de la barreja i que hi persisteixi i convisqui amb l’altra.
• No sempre són les disputes polítiques les que encenen la sedició, sinó moltes vegades les desavinences degudes a problemes i topaments privats passen a l’àmbit col·lectiu i trasbalsen tota la ciutat.
• Així com el regle, que, com que és recte i rígid, fa que les coses s’hi posen al costat i s’hi ajusten adquireixin la seva forma i es redrecin, de la mateixa manera el governant ha d’aconseguir en primor lloc dominar-se a si mateix, redreçar la seva ànima i agençar el seu caràcter, i després emmotllar els qui li estan subjectes al seu patró. Perquè algú que cau no és capaç de redreçar ningú, ni pot ensenyar el qui ignora, ni posar un bell ordre qui no està bellament ordenat, ni imposar disciplina qui és indisciplinat, ni manar qui no és mant.
• La justícia és la finalitat de la llei, i la llei és el treball de qui governa, i el governant és la imatge de la divinitat que a tot posa ordre i bellesa.
• Semblantment, quan la fortuna eleva una mica els incultes i els ignorants concedint-los riqueses, fama o càrrecs fins deixen de tocar de peus a terra, de seguida ens ensenya com cauen.

Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí

Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí
Carles Porta
LA CAMPANA, 2012
ISBN 9788496735668

Comentari

El llibre es presenta en el pròleg i a la contraportada com una història d’amor entre germans: el d’una dona envers el seu germà que és el principal sospitós de l’assassinat de l’alcalde del seu poble, Fago. Però hi ha molts altres temes dins aquesta obra: el tracte que reben els presos i els seus familiars, el paper de la premsa groga i els judicis paral·lels o el caciquisme als pobles de muntanya.

La narració és viva i t’atrapa des del principi. Carles Porta, talment que va fer amb la seva altra obra Tor, tretze cases i tres morts, ens condueix per la vida d’aquest poble del Pirineu aragonès i de la gent que hi viu, s’hi mou o s’hi està. Vida dura, gens fàcil, on les relacions entre les persones no són transparents, on ningú dóna la cara, on hi ha bàndols i no pots ser indiferent, on els alcaldes tenen un poder absolut... i on la justícia i l’estat democràtic que coneixem no hi és present o, si més no, en la variant que tenim a ciutat.

Però en aquest cas, l’autor també ens fa intimar amb la Marisa i la seva lluita per demostrar la innocència del Santiago, el seu germà qui es va autoinculpar de la mort de l’alcalde. No està clar si ho va fer pel seu caràcter, per valentia, per voler donar la cara, per les pressions de la Guardia Civil o... Ella es veu atrapada en tot aquest procés (el llibre narra els fets durant un període de tres anys) per les pressions de tot tipus: la premsa més sensacionalista converteix el judici en un espectacle mediàtic on les opinions sense fonament  i el nul respecte a les persones és el modus operandi. La influència d’aquest periodisme és tan gran, malgrat ens pugui sobtar, que les relacions personals i professionals de l’entorn del protagonista es veu greument afectades.

El llibre vol mostra la lluita de la germana per mostrar la innocència del Santiago: ella ha fet tot el que ha pogut i ell no sempre hi ha posat tot de la seva part. Però és realment innocent? El dubte plana i la resposta vàlida no ha de ser necessàriament la de la sentència del judici. El meu veredicte és: culpable. Motiu principal: veure la pàgina 291.

El nen perdut que sabia el que volia

El nen perdut que sabia el que volia
AHER AROP BOL
LA CAMPANA, 2011
ISBN 9788496735606

Comentari

En aquest llibre tenim la descripció de com el seu autor va viure en un camp de refugiats i com la seva vida estava guiada durant llargs períodes per tres objectius: menjar, aprendre i recuperar els pares, dels qui ha estat separat per la guerra del Sudan.

Cercar quelcom per dur alimenatar-se és una constant obsessiva durant els primers capítols del llibre. Ens trobem com la desesperació dels companys del campament fa que perdin la raó i acabin ingerint aigua i aliments en condicions i quantitats que els hi arriben a fer mal o provoquen la mort. Però Aher té un oncle que, al principi, l’acompanya i li ensenya a contenir-se i així pot anar sobrevivint.

La supervivència implica riscos i fugides cap al desconegut. L’autor, com diu el subtítol del llibre, sabia el que volia: anar a escola i aprendre. Vol formar-se ja que considera que una bona preparació acadèmica li serà fonamental per al seu futur. El problema rau en què les escoles dels països que recorre no l’acullen amb els braços oberts. A molts llocs del món no és com a casa nostra on tothom té dret a l’educació: allà molt sovint s’ha de pagar una important suma per poder anar a escola i no sempre és fàcil trobar algú (ja sigui institució o persona) que t’ajudi a pagar-la o guanyar tu mateix els diners suficients.

En el llibre trobem els corruptes, els militars i els miliicians, molts anònims que coincideixen en el camí de l’autor, el paper de l’ACNUR, els representants de diferents esglésies, els pobladors veïns als camps de refugiats i tots aquells que Aher Arop es va creuant. L’actitud de tots ells davant ell, un nen perdut, és diversa però la majoria l’ajuden i ell ho agraeix:

No sabia si arribaria mai un dia en què jo també em podria permetre ajudar els altres de la mateixa manera que tanta gent m’havia ajudat a mi. Em vaig prometre que si mai arribava el dia recordaria les lliçons que m’havien ensenyat.

L’amistat és present en tota l’obra: els nens que un dia va conèixer i dels quals després es va separar i retroba més tard amb joia. Aquesta amistat li dóna seguretat i li crea un petit clima familiar, malgrat que una altra de les seves fites és retrobar la família ja que el buit per no tenir els pares amb ell és immens i li causa un gran dolor.

El llibre és absorbent i ple de vida i esperança, malgrat que el context on es desenvolupa sigui ple d’adversitats. De la mà d’Aher Arop podrem conèixer una mica com és el dia a dia als camps de refugiats i el difícil que és la vida en algunes regions del nostre planeta. Potser la seva lectura serem més capaços d’obrir el cor als nouvinguts, sobretot si són nens.

La generació Google. De l'educació permissiva a una escola serena
EUGENIA DE PAGES I BERGE
Pagès Editors, 2011
ISBN 9788499751207

Comentari

Generació Google, generació PlayStation, generació Powerpoint, generació Facebook, generació Messenger, generació iPhone... són noms que s’estan emprant per designar la generació que empra eines informàtiques i de comunicació massiva de manera habitual i, fins i tot, compulsiva. La pregunta que es fa aquest llibre és com afecta la combinació d’aquestes tecnologies amb el rebuig de tota mena d’autoritat, la renúncia dels pares a les seves funcions d’educadors, les ideologies pedagògiques que s’han basat en principis ben intencionats però amb nul·la base empírica, el món globalitzat...

Als infants d’aquesta generació Google Eugènia de Pagès els caracteritza per la necessitat de rebre respostes immediates, la incontinència emocional, la manca de respecte a l’autoritat, la superficialitat en l’anàlisi ja que només són capaços de llegir textos breus, la incapacitat de concentració que els du a raonaments simples del tipus bo (jo i el meu entorn) i dolent (la resta) i el menyspreu per la reflexió crítica. En resum, una generació dominada per la sensació d’immediatesa i simplicitat de les cerques a Google i que fa un pas més enllà de la generació zàping, és a dir, aquella que canviava de tema quan un no li interessava i que al final acabava fugint de tots els temes perquè cap s’ajustava a les seves expectatives.

Els primers capítols del llibre comencen amb la defensa de la necessitat dels coneixements sòlids transmesos de forma clara i en un marc on el respecte al docent, i per extensió als familiars i adults, és condició necessària per a l’aprenentatge. La qualitat de l’ensenyament es basa en què aquest transmeti a l’alumnat aquells coneixements que la tradició cultural, científica i tecnològica de la humanitat ha trigat anys en desenvolupar i organitzar de forma estructura. Així doncs, “el simple conreu de l’espontaneïtat difícilment acabarà produint actes creatius i molt menys encara coneixements”. Pagès enllaça amb el pensament del filòsof José A Marina qui defineix la intel·ligència creadora com la “la capacitat de plantejar-se noves fites” i per arribar a aquest estat de desenvolupament personal cal estudi, esforç i concentració. Precisament al que no passa actualment on tenim “un sistema obligatori que només obliga l’alumnat a estar de cos present”.

Per altra banda, l’autora sosté que “el dret a l’educació vol dir el dret d’aprendre [...] però si aquest dret és conculcat sistemàticament no passa res”. Aquesta és la situació que es dóna en algunes aules del nostre país on els turistes escolars, com els anomena Inger Enkvist, puguin dedicar-se a boicotejar l’aprenentatge dels companys ja que es pensen que l’educació és una imposició d’un sistema que els vol castrar la llibertat. Aquest plantejament ve donat per un error greu  d’una conceptualització política de l’educació contrària a l’experiència sociològica ja que  “contràriament al que sosté un corrent pedagògic del tipus russonià, no naixem lliures. La llibertat vol dir la capacitat de ser autònom”.

En un entorn on és molt fàcil fugir d’allò que no ens agrada simplement fent un click del ratolí i la dependència que crea la suposada necessitat d’estar permanentment connectats fan necessari recordar que “aprendre és un acte voluntari que implica interès, esforç i perseverança per part de l’alumne”. A parer de Pagès, l’escola no ha d’apropar-se a les xarxes socials, els continguts multimèdia o les noves tecnologies pel sol fet de què siguin àmpliament usades pels joves. El que cal és contrarestar els efectes d’aquestes tecnologies que treballen molt la imatge i la part visual del nostre cervell (hemisferi dret) però que defugen de tota anàlisi detinguda, reflexiva i crítica (hemisferi esquerra).

Alhora es produeix en el nostre entorn una infantilització dels adults donada per la seva fugida de la presa de decisions, la renúncia a les responsabilitats que el seu lloc professional o social li ha encomanat, unes incapacitats per a la socialització en llocs i amb persones estranyes... I, per l’altra banda, es vol convertir els infants en adults dotant-los de capacitats per prendre decisions, assumir funcions que no els hi són pròpies com ara fer-se responsables dels companys de classe amb dificultats o fer de mediadors culturals amb l’alumnat nouvingut I aprofita aquest darrer exemple per criticar una voluntat del sistema de fomentar la interculturalitat i el mestissatge però en un entorn d’incultura generalitzat i exaltació de certes tradicions foranes per damunt de la pròpia.

En el penúltim capítol del llibre l’autora parla de les darreres aportacions de la neurociència sobre la influència de las tecnologies sobre l’aprenentatge i com la manca de normes i hàbits dificulta el procés maduratiu de la persona i la seva inserció en la complexa, globalitzada i competitiva societat en la que vivim. El problema rau en què durant l’edat escolar és quan es formen les estructures neuronals i llurs interconnexions però que d’adults la seva construcció es molt dificultosa i no ha de correspondre’s amb els patrons que una bona educació elabora.

Finalment, el darrer capítol és un conjunt de solucions a la situació actual de l’escola i la família. Defensa la cultura de la calma, l’eduació del propi cos amb la relaxació i la visualització guiada, la formació del caràcter amb el treball de la paraula (lèxic, lectura, escriptura, i diàleg) i l’educació emocional. Poden semblar superflus però un cop llegits els cinc primers capítols i les crítiques i propostes que va desgranant durant l’obra, hom es queda amb la sensació que està davant una obra reflexiva, sentida i on el sentit comú i la voluntat de contribuir a la bona educació són sempre presents.

Un llibre recomanable per pares , mares i docents que vulguin saber què passa avui en dia amb l’educació, què s’hi pot fer i quines conseqüències pot tenir una renúncia col·lectiva a les responsabilitats com a educadors i ensenyants.

Falta d'ortografia

L'ortografia és un conjunt de normes que ens faciliten la comunicació ja que estableixen com s'ha de transcriure el llenguatge no verbal. Per tant, saber quina funció tenen les paraules dins les frases és condició necessària per a una comunicació fluïda. A La Vanguardia varen cometre una falta greu: qui la troba? Potser és un simple error...

No sólo se indignen. Propuestas para un Estado del bienestar sostenible

Josep Prats
Plataforma, 2011
ISBN 9788415115748

Comentari

En aquest llibre es fa una proposta de com hauria de ser l'Estat del benestar per tal de poder ser sostenible. Es parteix de la base de què l'actual model espanyol funciona amb el principi de duros a quatre pessetes, és a dir, gasta 5 per cada 4 que ingressa. Aquest trencament de la més senzilla de les normes de comptabilitat fa que tinguem un sistema estructuralment deficitari i on a més, no hi ha cap control de la relació de les aportacions que cadascú fa i allò que rep de l'Estat a canvi.

Si es fes un balanç del que cadascú aporta al sistema i el que costa tot allò de què gaudeix tindríem una primera diagnosi del problema i serviria, segons l'autor, com a primer pas per conscienciar la població que cal un canvi. Allò que proposa com a mesures ja les estan aplicant economies del nostre entorn com ara Grècia, Itàlia o Portugal, països on la crisi econòmica s'ha ajuntat amb un estat de balanços i deute acumulat molt dolents.

En l'aspecte fiscal destaquen les propostes d'augment de taxes i l'equilibri entre els diferents tipus de rendes: del treball, del capital o beneficis empresarials. També proposa una reforma del sistema penal on no calgui anar a la presó per tota mena de delictes ja que mantenir un pres costa el triple que allotjar-se en un hotel mitjà.

Òbviament l'autor ha de passar per les pensions i la Seguretat Social. Aquí la proposta passa per calcular la pensió en funció de la cotització de tota la vida laboral descomptant els períodes on es perceben prestacions d'atur. També caldrà potenciar mesures d'atenció a la gent gran, ja que serà el col·lectiu socialment més important i necessitat dels propers anys.

Finalment, com no, qui rep és l'ensenyament. La base de tot sistema que vulgui crear ciutadans responsables ha de bastir-se sobre persones formades adequadament i no repartint títols acadèmics a tothom, amb uns nivells molt baixos. Això és com "enganyar-se al solitari. [,,] Resultat: ni-ni o indignat". Repassa que la despesa per estudiant a Espanya és d'uns 400 €/alumne/any amb una ràtio a Primària de 13 alumnes per mestre, mentre que a Alemanya, per posar un exemple, la ràtio és de 20 i els resultats molt millors. Les famílies han de recuperar com a valor per als seus fills l'estudiar i l'aprendre i reconèixer l'autoritat dels docents.

En resum, un llibre curt però que parla clar. A molts no els hi agradarà perquè es planteja des d'un perfil econòmic. Però com deia al principi, ningú no regala duros a quatre pessetes.

Una nueva manera de ver el mundo. La geometría fractal

Una nueva manera de ver el mundo. La geometría fractal
María Isabel Binimelis Bassa
RBA, 2011
ISBN: 978-84-473-6632-3

Comentari

Arribar a la geometria fractal no és feina fàcil i el recorregut que se'ns proposa en aquest llibre és apassionant. Es comença amb la resposta que des dels temps antics s'ha intentat donar des de la matemàtica als problemes de mesura on la geometria tenia un paper bàsic, en tant que intentava mesurar la distribució de la terra o espai cultivable. Però a mesura que les necessitats de la societat cada vegada més tecnificades van en augment també calen noves respostes matemàtiques.


La mesura sobre superfícies que no són planes i ens durà a plantejar-nos quin és el propi concepte de dimensió. També la mesura de certes formes geomètriques de la natura ens farà plantejar qüestions interessants: com pot haver-hi una corba de longitud infinita dins una superfície finita sense trepitjar dues vegades el mateix punt? com pot recobrir-se un pla amb una corba passant per tots els punts? O preguntes més tècniques com ara si es pot trobatr una corba continua en tot punt i no diferenciable en cap.


Algunes de les respostes a aquestes preguntes venen donades per formes que es generen recurrentment. I aquesta és una de les maneres de generar els fractals: l'estudi dels quals planteja problemes de dimensió, mesura i definició.

La tendresa del paper higiènic

La tendresa del paper higiènic
Portavella Pallas, José María
Ven y te lo Cuento Ediciones S.L., 2011
ISBN: 978-84-937069-5-1
184 páginas
rústica
23x15 cm

Comentari

Aquest títol no amaga el fet que el contingut gira al voltant dels lavabos i allò que allí s’hi fa. El conjunt de relats breus tracten sobre anècdotes i reflexions de l’autor al voltant de la seva vida, sobretot en el Gaixample de Barcelona. A vegades diu les coses pel seu nom, tot i que la irreverència, la manca de respecte i la promiscuïtat es poden arribar a fer una mica pesades en aquestes poc més de cent vuitanta planes. 

M’ha agradat la seva defensa de marxar a la gaspi (sense acomiadar-se) a les nits de copes per bars i discoteques, les reflexions al voltant de què allò que ens enamora a primera vista de la nostra parella no és el seu interior (sinó tant se’ns en donaria que fos home o dona), la crítica a les condicions per a l’adopció i els atacs als tòpics progres i carques de la nostra societat. He rigut quan oferia arguments per respondre als qui ens truquen a tota hora per oferir-nos tota mena de serveis: ara a més de dir-los que no entenc el castellà (defensem el nostre català) i podré afegir el fet que estic al WC fent...

Podríem qualificar l’obra de Portabella com entretinguda que té en alguns moments és divertida i en d’altres una mica pesada. Segurament si sempre mantingués el mateix nivell, llavors estaríem parlant d’un súper vendes.

Pascal y Leibniz. Estudio sobre dos tipos de pensadores

Pascal y Leibniz. Estudio sobre dos tipos de pensadores
Jean GuittonEncuentro, 2011
ISBN 9788499201009

Comentari

Estudi compartatiu entre els dos pensadors i matemàtics on es defensa la tesi que Pascal no pretenia construir un sistema filosòfic i que la seves preocupacions es centraven en allò concret i no en la generalització amb la conseqüent coherència global. En contraposició, Leibniz, qui va tenir un sòlida formació intel·lectual, estava més interessat en les generalitzacions i la universalització dels seus postulats. Guitton posa com a primer exemple d'aquesta diferència el fet que Pascal estudiés a fons la cicloide i com Leibniz va aprofitar tota aquesta font de treball i reflexió per a la generalització del càlcul integral.

Ens trobem, en efecte, amb dos pensadors que han de fer front a la utilització de l'infinit per a la resolució de problemes finits. Els inicis del càlcul integral plantegen la discussió entre com allò infitament petit té a veure amb l'infinitament gran, amb els conseqüents problemes del continu. Així s'estableix una relació entre entitats que pertanyen a realitats diferents: la recta (una dimensió) és la unió d'infinitat de punts adimensionals i, per tant, l'estudi del món real també s'ha de fer de diferents sistemes. Així, un tret distintiu de Pascal és que tracta els problemes des de diferents perspectives, les quals poden contradir-se entre elles. Per la seva banda, intenta sempre crear nocions intermitges entre els conceptes aparentment contradictoris.

També té importància la influència de la probabilitat en el pensament de Pascal ja que aquest va ser empés per Mére a estudiar què passaria si interrompés el joc en determinades circumstàncies. La probabilitat només tracta d'allò versemblant i no de l'inversemblant com ara déu o fenòmens que no s'eexpliquen mitjançant les lleis de la natura. Per tant, la fe és per a Pascal una fugida de la incertesa que implica guanyar en seguretat, mentre que Leibniz es posiciona en el sentit que la probabilitat pot provocar una conducta i no pas una fe.

Una bona notícia per a la igualtat de sexes però encara queda molt per fer

Ja fa uns anys que el 8 de març es commemora el Dia de la Dona treballadora amb l’objectiu de conscienciar tota la societat del fet què encara hi ha moltes diferències entre els homes i les dones dins el mercat laboral. En aquest sentit, la notícia que el dissabte 5 de novembre publica el diari La Vanguardia “Les noies de vint-i-tants cotitzen a l’alza” és una molt bona notícia ja que mostra que els esforços que es fan en aquest camp tenen resultats.

A l’article es parla del fet que segons un informe de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne les empreses contracten més noies d’edats entre els 20 i els 29 anys i, fins i tot, els hi paguen millor. Aquest fet es deu, segons una analista citada a l’article, a què les dones “estan preparades tant o més que els homes, tant o més motivades, tant o més dedicades a la vida professional a costa de la família, i, a sobre, són més disciplinades”. Cal remarcar que la situació és lluny de la plena normalització ja que en aquesta edat encara no intervè l’embaràs i el fet que la dona acabarà assumint un paper preeminent en el lideratge de la família, motiu pel qual serà penalitzada més endavant.

En aquest sentit, convé fer una lectura de l’informe citat (2010 Annual Survery of Hours and Earnings) per adonar-nos que aquestes diferències són només en aquesta franja d’edat. Per exemple, a la franja compresa entre els 30 i els 39 anys els homes guanyen un 2,9% més que les dones, dada que es dispara fins el 17% per als treballadors entre 50 i 59 anys. Malgrat tot, en el propi informe es remarca que l’any 2009 la diferència a favors dels homes per a la franja dels quaranta (tenir cura dels fills) era d’un 29,5%, enfront d’un 16,1% per a l’any 2010.