Premis Ciència, Tècnica i Medi Ambient 2015

Text de la presentació de l'acte de lliurament dels Premis Ciència, Tècnica i Medi Ambient 2015 de l'Escola Joan Pelegrí

[Benvinguda]

Normalment cada any quan presento aquest acte recordo la importància de la Ciència, la Tècnica i el Medi Ambient per a una societat desenvolupada com la nostra. Recorro a efemèrides o fets rellevants per donar força a les meves paraules. I també he destacat sempre que les Ciències i la Tecnologia són motors que no s’aturen però que necessiten de vectors que els guiïn: un d’aquests és el conjunt de valors que representa el Medi Ambient.
Qualsevol disciplina acadèmica i professional no avança si no es treballa des de la base. Sovint oblidem que cal despertar l’interès, en aquest cas per les qüestions científiques i tècniques, i que és important donar uns bons fonaments per poder comprendre aquest gran edifici que és el saber.
Avui m’agradaria reconèixer el treball dels docents de la nostra escola que s’esforcen dia a dia per fer que la Biologia, Tecnologia, la Química, la Informàtica, la Geologia, la Física... estimulin l’esperit científic. Enguany aquest treball es veu de manera evident en els nous laboratoris de Ciències, en la important aposta per la Robòtica Educativa, en la introducció del llibre digital a 1r i 2n d’ESO, l’actualització dels continguts de les matèries de Tecnologia –més enllà dels canvis curriculars que la normativa dicta-... Però no tot és sempre tan evident.
Canviar vol dir adaptar-se. I per adaptar-se cal un esforç. Aquest treball és el que ara m’agradaria agrair i del qual us voldria fer coneixedors. Les hores de planificació, l’assistència a cursos i jornades de formació, les reunions d’actualització de materials, el treball personal a casa robant hores al temps lliure... Ser professor o professora és estar al dia: estudiar per ensenyar a estudiar, aprendre per ensenyar a aprendre, esforçar-se per ensenyar a esforçar-se.
El valor de la feina ben feta. Els treballs que aquí premiem i molts altres que no han arribat a la fase final són el reflex que darrera d’un bon alumne hi ha un gran professor o professora. Gràcies als meus companys i companyes per la vostra feina. No defalliu: les llavors que avui sembreu algun dia germinaran i floriran. Potser no ho veurem però les fermes tiges solcaran l’horitzó.

Benvinguda alumnat 1r d’ESO

Benvinguts i benvingudes a la Secundària de l’Escola Joan Pelegr
 

Avui inicieu un nou curs. Però també comenceu una nova etapa de la vostra vida acadèmica que ve marcada per una major especialització dels aprenentatges. El saber sovint es dibuixa com un gran arbre que té moltes branques, de les quals en pengen branquillons. És un procés continu de creixement i ramificació. La solidesa de les arrels fa que tot el conjunt llueixi ferm a l’horitzó. I també que aguanti les envestides, que de tant en tant n’hi ha alguna. Aquesta major especialització del coneixement la visualitzareu aquí a l’escola en l’augment del nombre de professorat que tindreu.

Però per a què l’arbre creixi li cal aigua. Aquest quotidià compost químic és comú per a totes les branques i ha d’arribar fins l’extrem més allunyat perquè no es debiliti i sigui presa dels atacs de les malures. El que per a l’arbre és l’aigua per a les persones és la justícia. Sense justícia no hi ha coneixement que valgui. I de la justícia depenen altres valors: la pau, el respecte, l’amistat... Us voldria demanar que feu créixer el vostre coneixement, és a dir, que floreixin boniques flors i poderoses fulles a les puntes de la vostra vida però que no us oblideu de fer-hi arribar aigua. Sense aquest líquid bàsic les flors es marceixen i les fulles cauen, tal com passa si trenqueu les tiges. Sigueu doncs justos i lluiteu per la justícia, que no arriba sola i s’ha d’anar a buscar i cuidar.

I vinculant l’aigua i la justícia haureu vist aquest estiu a les notícies com el mar no sempre simbolitza l’espai d’unió entre dues ribes. Les imatges de milers de persones fugint de les guerres, la fam, les desgràcies naturals... ens recorden la situació relativament confortable en la que nosaltres ens trobem. Aquesta situació de privilegi ens hauria d’obligar a prendre més consciència del patiment dels altres.

No només veiem sofriment en altres països i contextos. Fa uns deia s’alertava que un terç dels nens i nenes, nois i noies de menys de 16 anys viuen sota el llindar de la pobresa. I això passa a Catalunya! Per tant, cal ser conscients que el món on vivim ens planteja molts reptes als quals fer front. Ara se us demanen virtuts com flexibilització, adaptabilitat o mobilitat. Fixeu-vos que aquestes es contradiuen amb el que abans us deia quan feia el símil de l’arbre: especialització, estabilitat i continuïtat.

Aquests xocs seran un tret distintiu de la vostra vida. Confrontar situacions i decidir. Des de l’escola ens comprometem a educar-vos per saber destriar amb arguments humans. A ser crítics en el sentit de tenir prou coneixements i valors per seleccionar la millor opció. Criticar deriva de criteri. I només té criteri qui està format i és persona.

Ja per acabar, desitjo que la integració amb els nous companys i companyes, professorat i altre personal de l’escola sigui ràpida i satisfactòria. Espero que us sentiu a gust. Que podeu anar pels llocs dient amb orgull “sóc del Pelegrí”. I també m’agradaria que en acabar aquesta etapa valoreu positivament la nostra feina. Hi posarem tot de part nostra però la vostra col·laboració és essencial. Eduquem en un ambient educat.

Gràcies i bon curs.

20 mestre, 1 vall

20 mestre, 1 vall
Un retrat de la Cerdanya fet a partir dels records i les experiències del professorat
ISBN: 978-84-942504-4-6
Edicions Salòria. Lleida, 2014

Comentari

Aquesta obra és una aproximació etnogràfica a la Cerdanya que, a primer cop d’ull, crida l’atenció per la seva originalitat. No ens decep: és un bon recorregut per les escoles ceretanes de la mà dels seus mestres i professons. A vint d’ells se’ls ha triat perquè exposin com ha evolucionat la comarca i la seva feina durant els darrers anys. És cert que aquest punt de vista té cert biaix cap a la professió docent però també és cert que els bons ensenyants vinculen el treball a l’aula amb el territori. L’entrada del túnel del Cadí i la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) són els dos canvis més importants que ha viscut el món educatiu de la Baixa Cerdanya en aquests darrers 35 anys. A l’Alta Cerdanya les bressoles han patit pel poc recolzament institucional.

Històricament la Cerdanya era una comarca incomunicada (o mal comunicada) amb la resta de Catalunya i dedicada majoritàriament a l’agricultura, especialment els sectors ramaders i làctic. La dificultosa Collada de Toses i el lent ferrocarril mantenien allunyat el turisme de masses. Ara bé, la construcció del túnel del Cadí (1984) va permetre una ràpida comunicació amb l’Alt Berguedà i, per extensió, amb la resta del territori català. Això va comportar que es comencés a percebre la Cerdanya com un lloc de vacances, provocant d’aquesta manera un boom de la construcció de segones residències.

Aquest fenomen edificatiu va durar fins ben bé l’any 2010. Canvis en el paisatge dels diferents pobles i un gruix migratori important. Les escoles que fins aleshores eren petites i unitàries (un grup, o molt estirar dos, amb tots els alumnes) passen a requerir més espais i instal·lacions. El nou alumnat tenia procedències diverses, tan nacionals com d’arreu del món (majoritàriament Sud-Amèrica i països de l’Est d’Europa) i varen ser necessàries adaptacions per atendre’l adequadament.

Paral·lelament l’any 1990 va aprovar-se la LOGSE que introduïa la figura del mestre especialista (Música, Educació Física i Anglès), escurçava la Primària fins als 12 anys, enviava els nois i nois a l’institut obligatòriament fins els 16 anys (ESO), reformulava la formació professional... Aquests canvis varen implicar reubicació d’alumnat, reorganització dels equips de professorat, construcció de noves escoles i adaptacions de les ja existents...

Alhora una forta reglamentació de l’activitat educativa ha estat un entrebanc a l’espontaneïtat. Es perd llibertat d’acció per guanyar en condicions de treball. Els autors de més recorregut comenten amb satisfacció i cert grau d’enyorança com fa anys la feina estava completament integrada dins la vida privada. Ara hi ha distància, la feina continua sent important però els mestres són un més dins el poble. S’ha perdut una dedicació plena a canvi d’un treball més burocràtic.

L’obra es divideix en 18 relats, és a dir, la majoria estan escrits individualment i un parell d’ells ho han estat a dues mans. En algun es dóna també la veu als exalumnes. Això fa que la lectura del llibre tingui alguns alts i baixos o que en algun moment es faci repetitiva. Però, per damunt de tot, el treball és molt engrescador i mostra la il·lusió, la dedicació i l’empenta dels docents. Aquesta és una excel·lent manera d’abraçar de soca-rel el nostre país.

Mentre passava les vacances d’estiu les escoles i els mestres m’han guiat per valls i cims, places i carrers, nevades i colors de la tardor... Literalment, com un llibre obert. Emportem-nos quelcom més que fotografies d’una estada a la Cerdanya.

Sobre l'article Escoles a l'aparador

Sobre l'article Escoles a l'aparador de Xavier Besalú publicat a Diari de l'Educació


Agraeixo el resum que es fa dels trets que les escoles destaquen en els diferents suplements promocionals de la premsa escrita (n’he vist a l’Ara, La Vanguardia i El Periódico). Sovint, allò que ressalten les escoles respon més al que les famílies esperen d’elles que no pas al que els docents o el sentit pedagògic faria ressaltar. Això té aspectes bons i dolents. Per una banda, les escoles hem après a donar una resposta més ajustada a allò que s’espera d’elles. Alhora té l’inconvenient que no hi hagut un debat seriós al respecte i sembla que les preferències responen més a la impulsivitat que a la reflexió.

Aquesta divergència entre el millor pedagògicament i social per una banda, i allò que les famílies esperen de l’educació dels seus fills i files respon també al fet que la informació al voltant de l’ensenyament que es publica als medis pateix un fort biaix. Aquesta es centra més en la crítica que no pas en destacar els punts forts de les nostres institucions escolars. A més, estan els eixos de treball del Departament d’Ensenyament promociona explícitament.
Per exemple, els següents temes són freqüents en qualsevol conversa al voltant de l’educació:

• Força notícies sobre els nois i noies tenen a veure amb les conductes que posen en risc la seva salut o el seu èxit acadèmic. Això du a destacar l’educació en valors.
• Reiteradament es parla de l’anomenat fracàs escolar i de l’índex d’abandonament escolar prematur. Per tant, es capgira el llenguatge i es mira cap una altra banda tot parlant de l’èxit educatiu.
• La innovació educativa és destaca com un tret rellevant però gairebé mai es reflexiona sobre si tota innovació és bona i el fet que hi ha estratègies d’ensenyament-aprenentatge que poden semblar arcaiques però els resultats de les quals són prou bons.
• Hi ha molt discurs al voltant de les suposades bonances de la introducció de les TIC a l’aula però gairebé mai es parla que aquestes per si soles no resolen res. La tecnologia ha de ser un recurs més i no l’únic recurs.
• Actualment es parla molt del treball en competències i de la necessitat per al món laboral de tenir hàbit i capacitat per al treball en equip.
• Els altres dos puntals al voltant dels quals gira part del debat és la innovació i l’emprenedoria.  Difícils d’assolir per art de màgia perquè requereixen d’esforç, dedicació i molts coneixements previs.

A l’hora de triar escola les famílies molt sovint pregunten i es preocupen per:

• Quin nivell és el nivell d’Anglès amb el acaben els alumnes. El fet de disposar d’un sistema estandarditzat de nivells de referència ajuda a intentar objectivar la resposta.  Sembla que aquesta llengua és, fins i tot, més important que la materna.
• Els serveis escolars com ara acollida matinal, menjador, extraescolars...
• Els resultats a les proves objectives com ara les PAU (selectivitat).

A títol informatiu, donant un cop al portal Família i escola del web del Departament d’Ensenyament els titulars són a data d’avui (16-2-2015):

• Xarxes socials.
• El 76% dels menors de 14 anys utilitzen habitualment WhatsApp .
• Un consum elevat de begudes energètiques pot comportar riscos per a la salut dels fills.
• Cal acompanyar els fills des de ben petits en l'ús de tauletes i mòbils.
• Els nens i joves que fan més esport gestionen millor l'estrès i l'ansietat .
• L'11% de les adolescents catalanes està en risc de patir anorèxia o bulímia.

El món de la publicitat parla molt sovint de sensibilitats i d’aconseguir satisfacció. Per tant, cada centre educatiu és lògic que emfatitzi allò que el fa destacar i que creu que atraurà al seu públic objectiu. No entre en si és convenient o no l’existència d’un sistema estandarditzat de valoració d’escoles i instituts, però la seva existència objectivaria la comparació. També tindria l’inconvenient de focalitzar només alguns aspectes de la important feina de mestres i professorat.

Córrer sense por

Córrer sense por
Giuseppe Catozzella
ISBN: 978-84-942350-3-0
Sembra llibres

Comentari

Diem que dels llibres en podem obtenir moltes coses: entreteniment, aprenentatge, conscienciació, emocions, descoberta de noves realitats... Doncs la història de la Samia ens ofereix tot el que podem esperar d’una bona història. Escrit amb una intensitat narrativa que ens submergeix en una vida apassionant. Diferents motivacions poden dur-nos a córrer: fugir, arribar abans o el plaer de la superació d’un mateix a l’esport. Aquí la història comença amb l’esport però quan realment caldrà córrer flaquejaran les forces i no podrà ser.
Samia Yusuf Omar va saltar a la fama als Jocs Olímpics de Pequín 208 quan en una cursa dels 200 metres llisos va quedar notablement enrere de les altres atletes. La segona vegada que va ocupar les portades de la premsa internacional va ser degut a la seva mort intentant arribar en pastera a les costes italianes de Lampedusa. Ara el llibre de Giuseppe Catozzella fa que l’atleta canviï la secció d’esports per la de cultura, on la crítica li ha dedicat elogis. A Itàlia aquesta commovedora història ha ocupat els primers llocs de les llistes de vendes.
El llibre comença en un Mogadisco (Somàlia) en guerra i té el punt àlgid a la Pequín olímpica. A partir d’aquí hi haurà un recorregut cap a un somni però els somnis són molt difícils d’executar quan manca la llibertat. I l’absència de la llibertat no és més que el reflex d’un entorn dominat per les pors. Aquestes són el resultat de persones sense escrúpols que traeixen la humanitat i ells mateixos per tal de tenir una posició de domini.
Sensibilitat enfront de l’abús. Esforç per sobreviure als sense sentits de la guerra. La recerca de la pau que en aquesta novel•la es transforma en aconseguir lluitar per un or olímpic. La passió de l’esport traslladada a la passió per viure. Una novel•la que ens apropa a l’Àfrica i que ens revela quant desitjada pot ser Europa o, si més no, el que Europa com a context polític, social i econòmic representa.

Resposta a les cartes al director de l'alumnat de 1r ESO de l'Escola Joan Pelegrí

[L'alumnat de 1r ESO C i F de l'Escola Joan Pelegrí de la Fundació Cultural Hostafrancs varen fer una activitat de llengua consistent en escriure cartes al director. En elles exposaven els seus punts de vista sobre l'escola i donaven opinions sobre aspectes de possible millora. Aquesta és la resposta que els vaig donar.]


Benvolguts/des alumnes de 1r ESO C i F

 
Primerament, agrair-vos el temps que heu dedicat a la redacció de les cartes que han motivat que ara vingui a donar-vos algunes respostes. També voldria reconèixer a la vostra professora, la Paquita Planas, el treball que fa amb vosaltres i m’agradaria que fóssiu conscients de la importància que per vosaltres mateixos té la seva dedicació, així com la de la resta del professorat. També us demano disculpes per haver trigat en respondre-us.

Estaria bé que em presenti una mica, més enllà de la imatge que podeu tenir de mi com a director de l’escola. Sóc professor d’aquest centre des de fa 16 anys i actualment imparteixo classes a dos grups de Física i Química a 4t d’ESO i un grup de Física de 2n de Batxillerat. Aquest és el quart curs que exerceixo la direcció de i dins el procés d’elecció democràtica dels càrrecs, enguany altres companys podran optar a agafar el relleu. El color que més m’agrada és el turquesa, no tinc animals a casa i per esmorzar prenc fruita i llet amb cereals.

De les cartes que m’heu adreçat puc treure algunes conclusions. La primera és que esteu a gust aquí i que esteu sorpresos per les dimensions d’aquesta institució. En aquest edifici convivim 39 grups-classe i uns 1200 alumnes. Una convivència que es basa en el lideratge del professorat i en la vostra col•laboració. Conviure és viure en conjunt però un conjunt té unes relacions internes: per això el tot sempre és més que la suma de les parts.

Un tema que destaca entre els vostres neguits és la gestió de la temperatura. Demaneu aire condicionat a les aules per reduir la color i per disminuir el nivell de soroll dels ventiladors. Però la instal•lació d’aire condicionat a totes les aules és quelcom molt complex i costós: no perquè els equips i l’energia siguin cares sinó també perquè les conduccions de l’aire mitjançant tubs requereix importants canvis estructurals a l’edifici. Els ventiladors haurien d’ajudar a pal•liar les incomoditats tèrmiques; si el seu funcionament provoca distorsions sonores és qüestió que ho notifiqueu al professorat per a què aquest ho comuniqui als tècnics de manteniment.

Aquests tècnics de manteniment i personal de neteja són els que fan que l’escola sigui l’espai agradable on reconeixeu trobar-vos. Voldria destacar-vos l’important esforç en manteniment d’instal•lacions que es fa a la nostra escola i que podreu contrastar si visiteu altres centres educatius. Tenim ordinadors i equips de projecció a les aules, estem incorporant pissarres digitals, pintem les parets per tenir un millor ambient de treball, canviem els llums per uns de més eficients, restaurem taules, cadires i altre mobiliari, revisem les instal•lacions elèctriques, d’aigua i gas per a què siguin fiables i segures, fem manteniment preventiu, millorem l’estalvi energètic... Tot això no seria possible i no donaria els resultats esperats si no ho tractem amb cura o algú ho malmetés intencionadament. Novament ens apareix la responsabilitat de cadascú de vosaltres per aconseguir un millor benestar comú.

Altres coses que em comenteu i que tenen fàcil solució són disposar de més pilotes al pati o que a les classes hi hagi més guixos. Per contra, és impossible reduir el nombre d’hores setmanals de classe o dedicar més temps a aquelles matèries que més us agraden. Entenc que no totes us plaguin amb la mateixa intensitat però si voleu ser feliços us diria que gaudiu amb allò que feu. Somiar està bé i és bonic; però estar content amb les petites coses del dia a dia és molt millor que esperar un gran èxit en un incert moment futur. Això és patir i angoixar-se. Tingueu clar on voleu arribar i esforceu-vos per anar-hi i penseu que qualsevol entrebanc no és més que un petit repte, la superació del qual serà un triomf.

M’acomiado doncs, animant-vos a seguir amb empenta aquesta nova etapa acadèmica. Sou davant els darrers 4 anys d’ensenyament obligatori però ja veureu com a la vida hi ha moltes coses per aprendre i una bona escola com la nostra és un lloc fantàstic per encaminar-vos cap a un futur amb millors expectatives.

Recordar-vos que tot l’equip de professionals de l’Escola Joan Pelegrí treballem amb tota la nostra il•lusió per aconseguir el màxim de vosaltres mateixos i que sempre estarem al vostre costat per escoltar-vos, ajudar-vos, orientar-vos... Quan ho desitgeu veniu i en parlem: les portes són obertes i les orelles atentes.

Molt cordialment.





Víctor Ranera i Martín
Director de l’Escola Joan Pelegrí

Presentació de la XIX Edició dels Premis Ciència, Tècnica i Medi Ambient

Com cada any pels voltants de Sant Albert Magne ens trobem en aquesta sala per celebrar els Premis de la Ciència, la Tècnica i el Medi Ambient. Albert el Gran fou un bisbe dominic bavarès del segle XIII que morí un 15 de novembre. El fet que se li atribueixi ser el patró dels estudiants de ciències ve donat perquè fou una autoritat en física, matemàtiques, biologia, geologia, astronomia, filosofia i alquímia (química). No endebades era conegut com Doctor Universalis, per la vastitud dels seus interessos i del seu saber. Penso que paga la pena reconèixer que fa uns segles es valorava dels savis el fet que el seu camp d’estudi fos el més ampli possible per tal de poder interconnectar coneixements i reflexions. Això contrasta amb l’alt nivell d’especialització que avui en dia han assolit les ciències i la tecnologia.

Aquesta especialització ve donada perquè el coneixement ha crescut de manera vertiginosa, la qual cosa ha provocat un augment del nombre de disciplines i subdisciplines. Però aquesta especialització fa que perdem de vista les altres branques del saber i que sovint ignorem altres punts de vista. El sol fet que aquests premis duguin explícitament el nom de ciència i tecnologia ja dóna a entendre que a l’escola hi ha una connexió entre les matèries, de manera que l’aprenentatge de l’una serveix com a context i justificació de l’altre. Alhora apareix el medi ambient, que no és més que l’explicitació del respecte envers el medi i, per extensió, cap a la tota la humanitat. És una qüestió d’actitud: perquè les institucions educatives tenim el compromís d’educar en el continguts curriculars però també en els valors.

Avui ens parlaran d’agricultura ecològica. És a dir, com una sèrie de tècniques de cultius s’han beneficiat de coneixements científics per ser productives però amb substrat ideològic que afavoreix el desenvolupament sostenible. És a dir, viure però deixant la mínima petjada en l’entorn. Aquesta ecologia no s’entendria sense mirar a l’altre banda de la cadena productiva: el consumidor. A aquest segur que li demanarem que sigui responsable i conscient que cada vegada que realitza una compra està prenent una decisió sobre l’esdevenir de la humanitat i del planeta. Ja ho diuen els matemàtics: la suma d’infinitèsims pot arribar a l’infinit.

Finalment, com a reconeixement a la responsabilitat, al respecte i honor cap a la feina ben feta, en agraïment a un cor infinitament generós i a un treball i dedicació que la van fer sobresortir, us voldria destacar que enguany aquesta edició dels premis incorpora el I Premi Rosa Merino a l’excel·lència en treballs de recerca de batxillerat centrat en l’àmbit de la medicina o la biomedicina.

Benvinguda alumnat 1r d’ESO

Text de la rebuda a l'alumnat de 1r d'ESO  de l'Escola Joan Pelegrí

15 de setembre de 2014

[Presentacions]

Quan comencem un nou curs us pregunteu com seran els nous professors i professores i potser també penseu en allò que podreu aprendre a les matèries. A més, ara iniciem una nova etapa i, per tant, també hi ha altres curiositats sobre quins companys i companyes tindreu, com seran les tutories, què fareu als patis, hi haurà molts deures... Algú, fins i tot, es plantejarà com s’organitzarà tot plegat i perquè cal seguir estudiant si ja sabem moltes coses, algunes de les quals eren el màxim al que aspiraven els vostres avis i àvies.

Ara no us puc donar totes les respostes perquè la descoberta del dia a dia és una sorpresa bonica que no desvetllaré. Alhora, allò que fem en cada moment condicionen el que vindrà tot seguit. És a dir, bona part de la dinàmica del curs està a les vostres mans. A l’escola es ve a aprendre moltes coses. D’antuvi hi ha els continguts curriculars, és a dir, tot allò que els alumnes d’un país han de saber a certa edat. Però no us oblideu que també s’adquireixen altres habilitats com ara relacionar-se amb altres, ja siguin els propis companys o els docents i altre personal que fa funcions d’administració i manteniment.

Evidentment, tot això ha d’estar guiat pels principis i valors que regeixen el que s’anomena Projecte Educatiu de l’escola. Aquest no és més que el recull d’una manera de fer que ha permès que moltes generacions d’alumnes precedents hagin pogut esdevenir persones adultes amb una categoria humana que els identifica. En aquest sentit l’escola que educa ha creat la seva pròpia escola –manera de fer- i així cadascú de vosaltres portarà inscrit que ha estat alumne de l’Escola Joan Pelegrí.

Però això que us acabo de dir us pot semblar molt abstracte: i, en conseqüència, us proposaré quelcom més senzill. Diuen que per ser feliç hom té dues opcions: o bé cerca allò que li agrada i en gaudeix o bé gaudeix amb allò que fa. Jo us animaria a fer ambdues coses. Per una banda, esteu en una etapa de la vida on heu de descobrir què voleu ser i cap on voleu anar. No hi renuncieu i no us deixeu endur per les circumstàncies o per la comoditat de fer allò que el corrent majoritari us pugui arrossegar. Sigueu vosaltres mateixos.

Per altra banda, passeu-vos-ho bé amb allò que feu en cada moment. Això, a l’escola, vol dir que heu de buscar aquells elements de les matèries i dels altres persones que us faran sentir bé. I cerqueu els trets positius perquè n’hi ha molts i si els sumeu segur que guanyaran a allò que pugui no ser del vostre gust. Dit d’una altra manera, alhora que us impregneu dels valors humans que us faran persones respectades i estimades, doneu valor a allò que feu. Trobeu en cada acte el sentit que voldríeu que tingués tota la vostra vida. Penseu en idealismes però comporteu-vos amb una idea clara d’allò que voleu ser.

Gràcies per començar aquesta nova etapa amb nosaltres. Compteu amb la nostra ajuda per tot allò que us calgui. I, per damunt de tot, recolzeu-vos en els vostres tutors i tutores que són els models més propers d’allò que l’escola vol per a vosaltres.

Desig de xocolata

Desig de xocolata

Autora: CARE SANTOS
ISBN: 978-84-9708-263-1
Editorial: Planeta
Pàgines: 432
Any edició: 2014

Comentari

Aquesta novel·la combina episodis de la història de la xocolata amb tres històries romàntiques diferents en uns contextos que es mouen entre el darrer quart del segle XVII i el primer del XXI. Amb salts que fan veure que, malgrat l’evolució continuada dels fets, hi ha moments i èpoques que són fonamentals i tenen unes característiques i uns trets que en són paradigmàtics. En aquesta novel·la els moments són triats a partir d’esdeveniments clau que tenen a veure amb la protagonista al voltant de la qual es desenvolupa tot l’argument. I aquests esdeveniments ens mostren que el paper de la dona ha canviat molt en tot aquest temps.

Molt ben trenada, es recolza en una redacció molt fluïda i unes intrigues que ens atrapen. També hi ha algunes incògnites no resoltes que fan volar la imaginació però que alhora treuen embolics i giragonses innecessàries a la trama. A Desig de xocolata podríem canviar-li el títol i dir-ne Passió de xocolata. I és que l’autora, Care Santos (Mataró 1970), ens transmet una autèntica estima per aquest producte elaborat a partir del cacau. Alhora ens presenta unes històries d’amor on l’entrega a l’altre és total. Però aquest altre no té perquè ser qui sembla... I és que si la xocolata, i també l’amor, té molts matisos, aromes i ingredients secrets. Però sempre és agradable de prendre en petits glops: cada dia una dosi.

L’obra va ser guanyadora del XXXIV Premi Ramon Llull de Narrativa (2014) i Pere Gimferrer, membre del jurat, va qualificar-la de souplesse (traduïda del francès per ell mateix com a fluïdesa). Una fluïdesa que ve donada del fet que segona la pròpia autora “m’agrada explicar la història a partir de les petites coses i la xocolata és una d’aquestes petites coses que em donen l’excusa per parlar de la gran història” (Josep Massot a LaVanguardaia del 30 de gener de 2014). El llibre ens revela que Barcelona és una de les capitals de la xocolata i, segons recull Vilaweb, Santos es va plantejar l’obra quan “mentre treballava en una altra novel·la, va conèixer la història d'un xocolater barceloní que va atreure mitja Europa amb un nou enginy que solidificava la xocolata”.

Totalment d’acord amb David Fajorda de La Finestra Digital per a qui “el llibre millora a mesura que avança i que la tercera part és la millor a tots els nivells”.

Una molt bona lectura per aquest estiu. La calor no ens aturarà el desig d’acompanyar el pas de les pàgines amb sorbets d’una xicra (prop de 125 ml) de l’espès beuratge fumejant.