La civilización del espectáculo

Mario VARGAS LLOSA
ALFAGUARA, 2012
ISBN 9788420411484

 

 Comentari

 

Quan companys, amics i saludats s’assabentaven que estava llegint Mario Vargas Llosa no podien reprimir un gest o unes paraules de desaprovació. Aquest autor que ha estat capaç de signar, juntament amb filòsofs com Fernando Savater o José Antonio Marina, el Manifiestopor una llengua común és però un gran pensador que ens fa reflexionar. M’alineo amb Pilar Rahola que a La Vanguardia del 26 d’abril de 2012 deia que “gairebé l’hi permeto tot” o com quan dins la mateixa capçalera, però just 6 mesos després, Francesc-Marc Álvaro escrivia “admiro aquest escriptor però hi ha una cosa que no em quadra”, referint-se als seus posicionaments sobre els postulats polítics majoritaris a Catalunya.

En aquesta obra d’assaig fa una defensa d’una intel·lectualitat que, al seu parer, ja no existeix perquè ha estat devorada per la civilització de l’espectacle. Aquesta estaria sostinguda pels medis de comunicació audiovisuals i les tecnologies de la comunicació ràpida, instantània i gens reflexiva com ara les xarxes socials. La cultura s’ha convertit en espectacle i hi ha una confusió entre la cultura d’alt nivell per a la qual cal un esforç i una preparació i una cultura que entreté perquè s’ha adaptat al gran públic.  Això es deu a què estem en un món on es “privilegia el ingenio sobre la inteligencia, las imágenes sobre las ideas, el humor sobre la gravedad, la banalidad sobre lo profundo, lo frívolo sobre lo serio”. En resum, que Vargas Llosa considera que la gran quantitat de productes culturals que consumim (literatura, cinema, filosofia, art...) s’han hagut de banalitzar per tal de ser etiquetats com a cultura.

És a dir, som en una època postcultural que va començar després de les dues grans guerres i els desastres dels genocidis nazi i soviètic, els quals varen venir seguit d’una època de grans dificultats per donar lloc a una expansió econòmica sense precedents. Afegeix com a desprestigi de la cultura certes intervencions d’alguns suposats intel·lectuals que varen donar suport a opcions polítiques i governs gens respectuosos amb les persones i els seus drets individuals i col·lectius. Aquí val la pena aturar-se una mica, ja que l’autor encabeix en certa manera dins d’aquestes ideologies el nacionalisme però jo, nacionalista català, no em dono per al·ludit. De nacionalismes n’hi ha molts i, com en tota generalització, no tots són iguals.

És especialment dur amb la literatura però també amb l’art. De la primera diu que en molts casos només serveix per passar l’estona i la durada dels llibres es limita al temps present de la lectura, no a allò que les paraules i idees que expressen deixen com a pòsit en el lector i que el van enriquint personalment. De l’art diu que “ya no existe criterio objetivo que permita calificar o descalificar una obra de arte”. S’ha confós entre el valor i el preu.

Com no podia ser d’altra manera, els polítics també han caigut en aquest cercle, contribuint a l’actual desprestigi dels governs. Per acabar de reblar la crisi institucional, els ciutadans de la civilització de l’espectacle ens sentim cofois d’enganyar els nostres estats i incomplir la llei, la qual cosa està –fins i tot- ben vista per la resta. El periodisme, que hauria de servir per denunciar i crear consciència, també s’ha convertit en quelcom que només busca l’impacte, la morbositat i que oblida l’anàlisi ja que aquest no respon a les demandes del gran públic. En conseqüència “el vacío que ha dejado la crítica lo ha cubierto la publicidad” i el periodisme ha esdevingut un “libertinaje informativo que no tiene nada que ver con la libertad de expresión”.

Aquesta amoralitat ve emfatitzada per la pèrdua aparent de pes de la religió. Els estats estan cada vegada més secularitzats, les religions han arribat a estar perseguides però, paradoxalment, cada vegada sorgeixen noves formes d’espiritualitat. D’aquesta manera es confirma que la religió i l’espiritualitat és quelcom inherent al ser humà, que el beneficia tant individualment com ajuda a estructurar la societat. Tot i aquesta necessitat de religiositat, Vargas Llosa té molt clar que la religió ha d’estar separada de l’estat perquè aquest no hauria d’estar sotmès a cap altre poder que no fos el dels seus ciutadans. I per substituir la moral que prediquen algunes religions per una ètica laica cal un esforç intel·lectual col·lectiu que sembla no estem disposats a fer.

L’educació també juga un paper en aquest nou paradigma cultural en el qual estem immersos. Al principi l’autor comença etzibant quelcom molt políticament incorrecte a la nostra societat: “la ingenua idea de que, a través de la educación, se puede transmitir la cultura a la totalidad de la societat, està destruyendo la «alta cultura», pues la única manera de aconseguir esa democratización, universal de la cultura es empobreciéndola, volviéndola cada día más superficial”. La cultura es transmet a través de la família, la religió i la societat, mentre que els coneixements ho faran via el que coneixem com a educació formal. I ja que estem propers a les aules, parafrasejo l’autor per intentar comprendre el fet que cada vegada costi més fer classe en el nostre país: potser els alumnes pressuposen que les normes que els obliguen a anar a escola i aprendre són obra d’un poder que es serveix a ell mateix. Quin aquest poder? Els docents, el sistema econòmic, la societat que no sap què fer amb els joves...

En resum, una obra que s’ha de llegir sense el Twitter al costat ja que si li comencem a treure les frases de context podem donar una impressió totalment contrària al missatge que l’autor vol transmetre. Les idees exposades són matisades i requereixen temps de reflexió. Pot semblar pedant per part seva però un cop d’atenció mai no està de més.