Mestres i alumnes de la República

Mestres i alumnes de la República. Cròniques del Patronat Escolar de Barcelona
Encarnació Martorell i Salvador Domènech
Viena Edicions
Barcelona, 
ISBN: 978-84-8330-718-2

Comentari

En aquell llibre trobem, per damunt de tot, entusiasme. Un projecte educatiu a la ciutat de Barcelona que va néixer del convenciment d’unes institucions que creien fermament que l’educació és el camí per corregir desigualtats socials i preparar l’alumnat per esdevenir ciutadans lliures, cultes i responsables. Aquestes pàgines són un homenatge a la il·lusió, a la dedicació al treball, a l’esforç, a la responsabilitat, als bons sentiments...  També una denúncia d’allò que ho va estroncar: la guerra, l’autoritarisme, la repressió de les llibertats... L’obre està escrita a quatre mans: Salvador Domènech ens explica diferents aspectes dels Grups Escolars i Encarnació Martorell hi posa el seu testimoni vivencial a través de la recuperació d’alguns textos de la seva època escolar.
Manuel Ainaud al front de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de la capital catalana iniciava un projecte de creació d’escoles públiques per atendre infants i joves d’una població que tenia alts índexs d’analfabetisme, estava mal alimentada i on gairebé el 90% dels nens no podia ser diagnosticat com a mèdicament sa. Es varen destinar molts recursos a aquest objectiu mitjançant la construcció d’escoles espaioses i lluminoses, la dotació d’aquestes amb material de qualitat, l’establiment de metodologies d’ensenyament centrades en l’alumne, la introducció i adaptació dels innovadors enfocaments de l’ensenyament en vanguàrdia a altres països i la selecció i formació dels docents, entre altres.
Per implantar aquests canvis les escoles estaven dirigides per persones que es dedicaven a aquesta funció a temps complet i l’autoritat acadèmica i professional de les quals era reconeguda per l’alumnat, pel professorat, per les famílies i, a la llarga, per la història. Autoritat d’experts –així ho diuen els manuals de gestió actuals- que es recolzava en uns docents altament motivats, ben coordinats i amb una formació acadèmica i humana rellevant. Aquestes qualitats dels professionals permetien als centres disposar d’una gran autonomia, malgrat estar tots guiats per un tarannà semblant. Calia assolir el ple coneixement de l’alumnat per a què aquest desenvolupés al màxim les seves capacitats, cosa feia necessàries reunions de seguiment periòdiques per valorar la seva evolució i coordinar estratègies de millora. Es plantejava així una avaluació qualitativa sense haver de recórrer a exàmens.
Altres aspectes que s’introduïren durant aquells temps foren l’assignació de responsabilitats a l’alumnat, les associacions de mares i pares amb la finalitat de donar suport a les escoles i alhora contribuir a millorar la formació dels nois i noies i les seves famílies, les visites d’interès, l’intercanvi amb altres centres... Algunes d’aquestes iniciatives s’han intentat trasplantar als nostres temps però sense preocupar-se de crear el context o la motivació que les varen fer emergir. És el cas abans comentat de la supressió dels temuts exàmens, no es tractava d’un objectiu en ell mateix sinó la conseqüència d’una manera de treballar.
Domènech, expert en la història de les institucions escolars del nostre país, dedica força atenció també a les colònies escolars i les activitats extraescolars com a mostra que l’aposta de l’administració era decidida i pretenia abordar l’educació des de més àmbits que l’estrictament escolar. Aquest fet, però també qualsevol altre, ens provocarà que cerquem paral·lelismes entre aquelles institucions escolars i la situació actual de l’ensenyament. Però abans d’escometre tal objectiu crec que cal fer notar que el llibre presenta les escoles com a institucions molt felices i on tot sembla que anava molt bé. No ho posarem en dubte però, al meu parer, es troba a faltar algun comentari sobre les dificultats humanes i els conflictes que es va trobar una aposta tan transformadora de l’ensenyament. També cal prevenir els lectors que es puguin pensar que les escoles actuals no transmetem aquesta felicitat i harmonia: qualsevol docent podria escriure la cara bonica del seu centre i contribuir així a millorar el concepte que part de la població té sobre el jovent i la institució escolar.
Se’ns diu al principi d’aquest treball que una de les seves finalitats és “servir com a instrument de reflexió per a tota la comunitat educativa interessada [...] per tal de poder extrapolar-lo a l’actualitat”. Es matisa que “l’escola era per a ells [els infants] una font inesgotable de coneixements i motivació, no com ara”. A les escoles del segle XXI de societats desenvolupades i hedonistes cal aconseguir els objectius que es plantejaven ara fa un segle però cal adaptar les metodologies. Potser el desencís d’avui està en emmirallar-se en estructures i sistemes que varen donar resultat en altres moments però la validesa dels quals ha estat dissolta i difuminada pels actuals temps líquids.
El llibre intercala escrits d’Encarnació Martorell on evoca passatges de la seva vida escolar i familiar. Però és al final on aquestes breus narracions prenen tota la seva força ja que han estat contextualitzades. Textos de redacció senzilla però amb un sentiment i maduresa enormes tenint en compte que varen ser escrits quan l’autora era nena. Un colofó que arrodoneix una obra de divulgació d’una obra educativa que veia la llum des de la política per concretar-se en l’acció de grans professionals: una mostra més que per a què el país funcioni cal la implicació de tothom. La llibertat és fràgil i cal protegir-la.

El anarquista que se llamaba como yo

Pablo Martín Sánche
ISBN: 978-84-15689-18-8
Acantilado
Barcelona, 2012

Comentari

Aquesta és una novel•la que rendeix un reconeixement a l’anarquista basc Pablo Martín Sánchez, personatge històric homònim de l’autor i que va ser descobert per aquest a través d’una cerca per internet. Un inici inesperat per a una gran feina d’investigació que Martín ha dut a terme per documentar la vida d’aquesta figura singular. I si casual és l’inici, cada tombar de pàgina és una sorpresa que ens conduirà fins un final que no és tan esperat com les primeres pàgines deixen entreveure.
Amb les vivències de Martín Sánchez ens situarem en una època on Espanya perd les colònies d’ultramar, envia els seus joves a la defensa dels territoris marroquins i on la crisi institucional pren un caire quixotesc amb la dictadura de Primo de Rivera. Aqueles eren unes guerres que la burgesia necessita per mantenir els seus mercats i fonts d’aprovisionament i manufactura però que a la gran massa obrera no li arregla gens les dures condicions de vida. Només els hi recordava que havie de lluitar pels altres i, potser és d’aquí d’on neix la necessitat de lluitar per un mateix. Les injustícies que es viuen durant els governs de la regència de Maria Cristina i el regnat d’Alfons XIII són el terreny abonat per a què una gran part de la població desitgi canvis radicals. Temps que donen cabuda a molts ismes revolucionaris (socialisme, comunisme, anarquisme, republicanisme, naturisme, anticlericarisme...) com a reacció davant un món que ha de ser humanament més just i on s’ha de posar fre a unes desigualtats provocades per uns poderosos que no tenien fre al seu afany de lucre.
Espanya, França, Estats Units i Argentina seran els escenaris de fugida i d’acollida, símbols de desgràcies i il•lusions, moments d’espera i d’anhels. Llocs on la vivaç redacció de l’obra ens guia en una descoberta de persones que creuen que la implicació col•lectiva és l’única manera d’assolir els objectius. Els inicis del segle XX varen donar cabuda a la Primera Gran Guerra, la popularització del cinematògraf, la irrupció dels automòbils (només en mans de burgesos i governants), la incipient telefonia... Aquests esdeveniments avancen amb l’argument, el qual està plantejat com la convergència de dues línies de temps. Un desenvolupament narratiu que dóna una gran fluïdesa a la lectura i ens recorda com la vida és una concatenació de fets atzarosos però on el passat condiciona el futur. Les vivències del personatge marquen el seu camí.
De tots els moviments polítics, sindicals i opcions davant la vida que van emergint en el transcurs de la intensa vida del protagonista el més destacat és, com el títol ja deixa clar, l’anarquisme. Un moviment que clamava per uns ideals de llibertat i d’igualtat que varen obrir les portes a alguns drets que ara fruïm (igualtat, llibertat sexual, drets laborals...) però que malauradament ha estat mal interpretat com a l’ideari de llibertinatge; potser perquè, com en tot moviment social, la puresa no existeix. En aquest text podem veure com entre els ideòlegs de l’anarquisme i aquells que actuen hi ha una gran separació intel•lectual. Desgraciadament l’obrer de fa cent anys no tenia la formació que pot tenir avui en dia. Aquí se’ns presenta un moviment àcrata força matusser a la base popular i amb figures de reconeguda categoria com a ideòlegs (Unamuno, Ortega i Gasset o Blasco Ibáñez). Però l’autor no amaga la seva admiració per unes persones que lluiten (ja sigui amb la paraula o amb l’acció) per aconseguir els seus nobles ideals. Esvaïu qualsevol dubte sobre el posicionament davant la violència: al llibre aquí comentat podem llegir una cita de Ciceró que diu “no és de savis matar a un tirà, és preferible deixar que fracassi per a què no es converteixi en un màrtir”.
Text que ens atrapa i que ens fa fruir d’un castellà ric i amb les suficients dosis d’ironia. No cal estar d’acord amb un dels lemes que identifica el protagonista “tot home ha de ser el seu propi govern, la seva pròpia llei, la seva pròpia església” per retre homenatge a aquells que no varen tenir la justícia que reclamaven però que van contribuir a la seva manera i en la seva mesura a aconseguir allò que donava sentit a la seva vida: la llibertat.

Presentació acte Sant Jordi 2013 a 3r i 4t d'ESO

Benvingudes i benvinguts a l’acte de lliurament dels Premis de Sant Jordi d’aquest curs 2012-2013 de l’Escola Joan Pelegrí. Abans de començar, deixeu-me, si us plau, un temps per parlar-vos dels contes. Aquests relats breus que poden emocionar-nos de diverses maneres i dels quals tots en tenim un munt de records de la infantesa.
Sovint és un gènere oblidat ja que la seva curta extensió sembla que el faci simple i, a mesura que ens fem grans, haguem de fugir per passar a la novel•la, l’assaig, el teatre... Tot i això, els contes tenen un gran poder i sovint es recorre a ells per explicar o il•lustrar situacions molt diverses. Avui us llegiré un que en el seu moment em va impressionar pel seu missatge contundent. Es titula “Gallines” i fou escrit per Rafael Barrett (1876-1910) i aparegué en forma d’article al diari "El Nacional" de Paraguai, país al qual va haver d’emigrar i on va desenvolupar un pensament fort, radical i entregat a la causa del dèbils.

Diu així:

Mentre no posseïa res més que un llit on dormir i els meus llibres vaig ser feliç. Ara posseeixo nou gallines i un pollastre i la meva ànima està perduda. 

La propietat m’ha fet curel. Sempre que comprava una gallina la lligava dos dies a un arbre, per imposar-li el meu domicili, destruint dins la seva memòria fràgil l’amor a la seva antiga residència. Vaig arreglar la tanca del meu pati per tal d’evitar la fugida de les meves aus i la invasió de guineus de quatre i dues potes. Em vaig aïllar, vaig fortificar la frontera, vaig traçar una línia diabòlica entre el meu veí i jo. Vaig dividir la humanitat en dues categories: jo, propietari de les meves gallines, i la resta que podien prendre-me-les. Vaig definit un delicte. El món es va omplir per a mi de presumptes lladres, i per primera vegada, vaig llançar des de l’altra banda de la balla una mirada hostil. 

El meu gall era massa jove. El gall del meu veí va saltar la tanca i es va posar a festejar les meves gallines i amargar l’existència del meu gall. Vaig acomiadar l’intrús a pedrades, però les gallines saltaven la tanca i ponien a casa del veí. Vaig reclamar els ous i el meu veí es va cansar de mi. D’aleshores ençà vaig veure la seva cara a través de la tanca, la seva mirada inquisidora i hostil, idèntica a la meva. Els pollastres passaven la balla, i devoraven el blat mullat que comprava per als meus. Els pollastres de l’altre em semblaven criminals. Els vaig perseguir, i encegat per la ira en vaig matar un. El veí va donar una gran importància a l’atemptat. No va voler acceptar una indemnització econòmica. Va enretirar greument el cadàver del seu pollastre, i en lloc de menjar-se’l, el mostrà als seus amics de manera que va començar a circular pel poble la llegenda de la meva brutalitat imperialista. Vaig haver de reforçar la tanca, augmentar la vigilància, elevar, en una paraula, el meu pressupost de guerra. El veí disposa d’un gos decidit a tot; jo penso adquirir un revòlver. 

On està la meva antiga tranquil•litat? Estic enverinat per la desconfiança i l’odi. L’esperit del mal s’ha apoderat de mi. Abans era un home. Ara sóc un propietari.

Text extret del llibre Asombro y búsqueda de Rafael Barrett de Gregorio Morán (Anagrama, ISBN 9788433907905). També es pot trobar una còpia aquí. La traducció és meva.

Plans de futur

Màrius Serra
Pàgines: 256
Editoral: EDICIONS PROA S.A
ISBN: 9788475883496

Comentari

Havia de ser un guió per a una pel·lícula però ha acabat en forma de novel·la. D’aquesta manera Plans de futur és una obra on a mesura que vas llegint vas creant-te imatges mentals dels llocs i dels fets. Una narració escrita però amb un fort caràcter visual on es presenta la biografia del matemàtic català Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967) i on s’evoquen molts altres aspectes de la vida quotidiana d’una família burgesa que ha d’afrontar tota mena de dificultats.

Però aquest llibre és, per damunt de tot, un homenatge a les dones que amb el seu esforç, sacrifici personal, dedicació i amor són capaces de mantenir unida una família, tirar-la endavant i facilitar que els altres puguin desenvolupar totes les seves habilitats i objectius, sense elles veure reconeguda la seva vàlua i aportació. I és aquí on la mare i les cosines de Sunyer, les autèntiques protagonistes del text, prenen un paper cabdal quan són les que permeten que aquest pugui esdevenir un dels grans matemàtics del segle XX. Tot i patir una discapacitat física que li limitava la mobilitat a la capacitat de passar penosament les pàgines dels llibres, el seu cervell va ser capaç d’aprendre de forma autodidacta els entrellats de l’àlgebra d’alt nivell, fins el punt de rebre diversos reconeixements de la comunitat científica catalana, espanyola i internacional.

Novel·la curta però intensa que combina els passatges verídics del desenvolupament científic del gran matemàtic amb les vivències d’aquestes tres donen, i alguns altres, que varen estar sempre al seu costat però que queden sempre en un segon o tercer pla. Una vida familiar que Serra ens descriu amb alguna que altra tensió, contradient en certa manera la descripció de família exemplar que es fa a biografia resumida que la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer publica al seu web. Tot i això, cal remarcar que potser aquesta valoració que estic fent ara ve donada pel fet que a la novel·la es fa ficció de les intimitats dels personatges. Serra coneix de primera mà les dificultats i les friccions que genera tirar endavant amb un esgarriat, qualificatiu que rebien en aquells temps les persones amb grans impediments d’autonomia. A més, per donar més força a aquest patiment i potenciar els sentiments, l’obra està escrita com una col·lecció de reflexions i creuaments de missives.

L’autor ha confirmat en diverses entrevistes als medis de comunicació que no ha aconseguit comprendre l’obra matemàtica de Sunyer –com ens passaria a la majoria donat el seu elevat grau d’abstracció- la qual cosa dóna com a resultat una potenciació dels aspectes socials i humans que envolten el seu desenvolupament personal i científic. Davant les grans dificultats, l’esforç i la intel·ligència.

El matemàtic figuerenc és presentat com algú amb un tarannà molt especial que combina optimisme, ironia, alegria i afectuositat. Ha d’estar necessàriament agraït a la seva família dels grans esforços que li dediquen i de la confiança i amor que dipositen en ell. M’han emocionat alguns passatges del llibre com quan Ferran Sunyer, en Ferri, pronuncia les primeres paraules, troba errors a les publicacions dels grans matemàtics d’aquells temps, rep els diferents premis i reconeixements o provoca somriures en els altres. També Màrius Serra aconsegueix evocar-nos sentiments de ràbia i indignació quan veiem els entrebancs que les autoritats acadèmiques i polítiques posen per facilitar l’aprenentatge i el treball investigador. La burocràcia i el menyspreu a allò desconegut són unes barreres addicionals a les quals cal fer front.

Com a professor voldria recordar als alumnes una frase del llibre “llegir amb atenció, tancar els ulls per pair-ho i després tornar a repetir el procés per avançar”. I com a matemàtic m’inquieta una idea que sura de manera subtil: patim els del nostre gremi certa supèrbia? En diversos episodis m’ha semblat detectar una resposta afirmativa, però en destacaré dos. El primer es llegeix entre línies i tractaria sobre si la gent amb formació científica i matemàtica de nivell superior ens creiem que la racionalitat ho pot vèncer tot. Per donar-nos de front amb la realitat ens planteja situacions on l’emocionalitat és molt important i permet aconseguir allò que la pura argumentació no pot. L’altre, quan ens etziba que “l’ambició del mediocre és aproximar-se al geni per veure si li encomana talent”, màxima invocada en el context d’un congrés matemàtic.

Tanco aquesta presentació orgullós de pertànyer a un país on la comunitat científica té una capacitat enorme, que és capaç de superar els entrebancs més grans que se li puguin posar, i també de poder gaudir d’uns escriptors que ens obren els ulls i ens projecten realitats que no coneixem. Com va sentenciar el propi Serra a la seva columna de La Vanguardia del 23 de març “la gran muralla que presumptament separava ciències i lletres era una entelèquia”.

Enllaços d’interès:

• Notícia a La Vanguardia referent a la concessió del Premi Sant Jordi de novel·la 2012 a Màrius Serrra per Plans de futur
• Conversa de Jordi Puntí, Enric Gomà i Matthew Tree amb Màrius Serra amb motiu de la presentació del llibre Plans de futur
• Espai del web de Màrius Serra dedicat a la seva obra Plans de futur
• Espai web de la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer on es pot trobar en format PDF la biografia de l’autor a càrrec d’Antoni Malet  
• Vídeo documental sobre Ferran Sunyer

La civilización del espectáculo

Mario VARGAS LLOSA
ALFAGUARA, 2012
ISBN 9788420411484

 

 Comentari

 

Quan companys, amics i saludats s’assabentaven que estava llegint Mario Vargas Llosa no podien reprimir un gest o unes paraules de desaprovació. Aquest autor que ha estat capaç de signar, juntament amb filòsofs com Fernando Savater o José Antonio Marina, el Manifiestopor una llengua común és però un gran pensador que ens fa reflexionar. M’alineo amb Pilar Rahola que a La Vanguardia del 26 d’abril de 2012 deia que “gairebé l’hi permeto tot” o com quan dins la mateixa capçalera, però just 6 mesos després, Francesc-Marc Álvaro escrivia “admiro aquest escriptor però hi ha una cosa que no em quadra”, referint-se als seus posicionaments sobre els postulats polítics majoritaris a Catalunya.

En aquesta obra d’assaig fa una defensa d’una intel·lectualitat que, al seu parer, ja no existeix perquè ha estat devorada per la civilització de l’espectacle. Aquesta estaria sostinguda pels medis de comunicació audiovisuals i les tecnologies de la comunicació ràpida, instantània i gens reflexiva com ara les xarxes socials. La cultura s’ha convertit en espectacle i hi ha una confusió entre la cultura d’alt nivell per a la qual cal un esforç i una preparació i una cultura que entreté perquè s’ha adaptat al gran públic.  Això es deu a què estem en un món on es “privilegia el ingenio sobre la inteligencia, las imágenes sobre las ideas, el humor sobre la gravedad, la banalidad sobre lo profundo, lo frívolo sobre lo serio”. En resum, que Vargas Llosa considera que la gran quantitat de productes culturals que consumim (literatura, cinema, filosofia, art...) s’han hagut de banalitzar per tal de ser etiquetats com a cultura.

És a dir, som en una època postcultural que va començar després de les dues grans guerres i els desastres dels genocidis nazi i soviètic, els quals varen venir seguit d’una època de grans dificultats per donar lloc a una expansió econòmica sense precedents. Afegeix com a desprestigi de la cultura certes intervencions d’alguns suposats intel·lectuals que varen donar suport a opcions polítiques i governs gens respectuosos amb les persones i els seus drets individuals i col·lectius. Aquí val la pena aturar-se una mica, ja que l’autor encabeix en certa manera dins d’aquestes ideologies el nacionalisme però jo, nacionalista català, no em dono per al·ludit. De nacionalismes n’hi ha molts i, com en tota generalització, no tots són iguals.

És especialment dur amb la literatura però també amb l’art. De la primera diu que en molts casos només serveix per passar l’estona i la durada dels llibres es limita al temps present de la lectura, no a allò que les paraules i idees que expressen deixen com a pòsit en el lector i que el van enriquint personalment. De l’art diu que “ya no existe criterio objetivo que permita calificar o descalificar una obra de arte”. S’ha confós entre el valor i el preu.

Com no podia ser d’altra manera, els polítics també han caigut en aquest cercle, contribuint a l’actual desprestigi dels governs. Per acabar de reblar la crisi institucional, els ciutadans de la civilització de l’espectacle ens sentim cofois d’enganyar els nostres estats i incomplir la llei, la qual cosa està –fins i tot- ben vista per la resta. El periodisme, que hauria de servir per denunciar i crear consciència, també s’ha convertit en quelcom que només busca l’impacte, la morbositat i que oblida l’anàlisi ja que aquest no respon a les demandes del gran públic. En conseqüència “el vacío que ha dejado la crítica lo ha cubierto la publicidad” i el periodisme ha esdevingut un “libertinaje informativo que no tiene nada que ver con la libertad de expresión”.

Aquesta amoralitat ve emfatitzada per la pèrdua aparent de pes de la religió. Els estats estan cada vegada més secularitzats, les religions han arribat a estar perseguides però, paradoxalment, cada vegada sorgeixen noves formes d’espiritualitat. D’aquesta manera es confirma que la religió i l’espiritualitat és quelcom inherent al ser humà, que el beneficia tant individualment com ajuda a estructurar la societat. Tot i aquesta necessitat de religiositat, Vargas Llosa té molt clar que la religió ha d’estar separada de l’estat perquè aquest no hauria d’estar sotmès a cap altre poder que no fos el dels seus ciutadans. I per substituir la moral que prediquen algunes religions per una ètica laica cal un esforç intel·lectual col·lectiu que sembla no estem disposats a fer.

L’educació també juga un paper en aquest nou paradigma cultural en el qual estem immersos. Al principi l’autor comença etzibant quelcom molt políticament incorrecte a la nostra societat: “la ingenua idea de que, a través de la educación, se puede transmitir la cultura a la totalidad de la societat, està destruyendo la «alta cultura», pues la única manera de aconseguir esa democratización, universal de la cultura es empobreciéndola, volviéndola cada día más superficial”. La cultura es transmet a través de la família, la religió i la societat, mentre que els coneixements ho faran via el que coneixem com a educació formal. I ja que estem propers a les aules, parafrasejo l’autor per intentar comprendre el fet que cada vegada costi més fer classe en el nostre país: potser els alumnes pressuposen que les normes que els obliguen a anar a escola i aprendre són obra d’un poder que es serveix a ell mateix. Quin aquest poder? Els docents, el sistema econòmic, la societat que no sap què fer amb els joves...

En resum, una obra que s’ha de llegir sense el Twitter al costat ja que si li comencem a treure les frases de context podem donar una impressió totalment contrària al missatge que l’autor vol transmetre. Les idees exposades són matisades i requereixen temps de reflexió. Pot semblar pedant per part seva però un cop d’atenció mai no està de més.

La leyenda del ladrón

Gómez-Jurado Juan
Planeta
ISBN 978-84-08-00499-8

Comentari

Ens situem a Sevilla a finals del segle XVI, és a dir, a la capital del món ja que era el pot on sortien i arribaven les embarcacions que comerciaven amb el Nou Món. Governada per Felip II Castella tenia una economia basada en l’enriquiment fàcil que donava l’explotació de matèries primeres i tràfic d’esclaus de les terres de l’altra riba de l’Atlàntic. No hi havia activitat productiva i el govern estava molt preocupat per la guerra i no pas en reformar l’agricultura o instal•lar indústries manufactureres que permetessin augmentar el valor afegit dels productes amb els productes arribats d’Amèrica. Tot i la riquesa que la descoberta de Cristòfol Colom podria haver aportat, la tresoreria del regne estava arruïnada.
La cultura del diner fàcil no només atenia als comerciants i la corona sinó que tota el país vivia imbuïda d’una manera de fer que provocava grans desigualtats i injustícies socials. La misèria que patien moltes persones és el context on germina la vida del protagonista d’aquesta novel•la. Tot i això, el contacte amb l’opulència dels poderosos és constants i permet que durant el fil argumental s’entrecreuin els nous rics, els aristòcrates de tota la vida, els militars, els professionals lliberals com metges i advocats, els petits comerciants, els esclaus i tota una sèrie de lladregots i malfactors. I, si hem de fer cas a allò que ens exposa l’autor, aquella Sevilla tenia molts que es dedicaven o es beneficiaven del delicte, l’estafo, l’extorsió i les corrupteles diverses.
Sancho i la resta de protagonistes de l’obra es mouen principalment en aquests ambients la qual cosa permet que l’obra ofereixi una valoració de la societat diferent d’aquella que mostren els manuals d’història. Cert és que la historiografia recent recorre cada cop més a la vida quotidiana en tant que aquesta afecta moltes persones i perquè les polítiques dels governs estaven molt allunyades del dia a dia de la majoria d’elles i d’allò que conforma la personalitat d’un país. Podríem argumentar que això mateix passa als nostres temps que anomenem moderns o postmoderns. L’avantatge que tenen les novel•les històriques i el coneixement d’allò que va esdevenir fa temps al nostre país ens permet traçar paral•lelismes i veure com la humanitat ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra.
Potser el principal canvi entre aquella Castella i l’actual rau en la disminució de la violència explícita i el reconeixement dels drets de les persones. Ens hem d’alegrar que la humanitat hagi avançat a nivell intel•lectual però continuem tenint la mateixa estructura genètica d’homo sapiens i hi ha trets que no sabem quan els desenvoluparem ja que, com diu la pròpia teoria de l’evolució, els canvis són lents i, com diu l’empirisme social, no sempre els més forts són els millors per fer avançar la nostra espècie.
Centrant-nos més en l’obra que aquí comento i no en el seu context, estem davant un text àgil i fluid amb un llenguatge precís i elegant i amb una profusió de detalls que no cauen en el recargolament. Un castellà elegant i culte amb abundància d’aforismes com per exemple quan ens diu que la diferència entre implicar-se i participar la podem entendre mirant un plat d’ous amb xoriç on la gallina participa i el porc s’implica. També tenim la recomanació que si la fortuna et dóna l’esquena llavors has de tocar-li el cul o aquella altra que diu que el covard mor moltes vegades i el valent només una.
Aquesta qualitat lingüística, si més no al meu parer, té un punt de simpàtica vanitat quan sembla que l’autor eleva la història a la categoria d’una narrada per Miguel de Cervantes, l’autor del Quixot, i qui juntament amb William Shakespeare té un paper en aquest volum. Malgrat tot, donat que la literatura és il•lusió i imaginació i que el llibre m’ha fet passar bones estones de lectura, perdonarem l’autor i seguirem atents a les seves properes publicacions. Finalment, per als intrèpids en les noves tecnologies i les xarxes socials, el llibre disposar d’una completa pàgina web a www.laleyendadelladron.com que permet interaccions de realitat augmentada i l’autor ens convida a compartir amb ell les nostres inquietuds al seu compte de correu electrònic o Twitter @JuanGomezJurado.

La certeza absoluta y otras ficciones

GRIMA, Pere
RBA. Colección El mundo es matemátic
ISBN: 978-84-473-6962-1

Comentari

Un llibre de divulgació científica que compleix a la perfecció el seu objectiu: ensenya i entretén. Dins la col•lecció El mundo es matemático Pere Grima ens parla de l’estadística de la mateixa manera que ho faria John Allen Paulos, el gran divulgador de la cultura matemàtica i a qui cita a la bibliografia.
El llibre comença aclarint que sovint confonem estadístiques amb dades: l’estadística és la part de la matemàtica que estudia com, quan i quantes dades cal recollir per després analitzar-les i intentar treure conclusions. Per la pàgines del llibre ens trobarem amb les més populars distribucions estadístiques com la binomial, la normal o la Poisson així com pels principals tests estadístics. Per acompanyar les explicacions i donar pautes per a possibles aplicacions pràctiques de l’estadística, s’acompanya d’exemples pràctics i mostra com implementar-ho amb el full de càlcul Excel.
La secció “Percentatge: semblen inofensius però són perillosos” hauria de ser de lectura obligatòria per tothom i formar part del bagatge matemàtic mínim que cal tenir, és a dir, haurien de ser avaluades en el que avui en dia coneixem com competències bàsiques. Les primeres seccions de l’obre es dediquen a l’estadística descriptiva per anar donant pas a l’estadística inferencial i al contrast d’hipòtesi, que no és altra cosa, que l’intent de treure conclusions rigoroses a partir de les dades.
Per als qui fan recerca a secundària o els qui es queixen que les mostres no són significatives els hi serà molt útil la secció titulada “La pregunta del milió” on es mostra quina ha de ser la mida d’una mostra d’acord amb nivell de fiabilitat que volem aconseguir com a resultat. També serà important tenir present la reflexió que “les mostres autoseleccionades (es pregunta a tothom i contesten els qui volen) mai es poden consideren aleatòries” i, per tant, representatives d’una població. Finalment, a“Faci-ho vostè mateix” s’anima a emprar el test d’Student (el nom real del qual és William Sealy Gosset) per contrastar si certes afirmacions són certes.
Ronal Aylmer Fisher és el pare de l’estadística actual i ocupa un lloc destacat en aquest volum però també es recorda la Llei d’Stigler que diu que “cap experiment du el nom de qui realment el va fer”. Els altres noms il•lustres d’aquesta branca de la matemàtica són Pearson i Gauss.

El confident dels reis

Assumpció Cantalozella
ISBN 9788475883250
Proa

Comentari

Una novel·la de cavallers, nobles, reis i cortesans amb les seves intrigues de palau, traïcions, fidelitats interessades... i quan no hi ha acords o submissions es recorre a la força. Un conseller de confiança dels reis Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor és el narrador dels fets que envolten la corona catalana.

Literàriament el llibre té un llenguatge ric i bonic però a nivell narratiu l’argument pateix força salts que donen com a resultat una novel·la cavalleresca curta i de ràpida lectura però amb salts de lloc i personatges que desorienten una mica. La novel·la històrica és una manera d’introduir-se en els fets que configuren el nostre passat i, en aquest cas, se’ns presenten els templers, els càtars i l’organització territorial catalana del segle XIII.

Els reptes de l'educació en la modernitat líquida

BAUMAN, Zygmunt
Arcadia
Barcelona, 2006
ISBN: 9788493409678

Comentari

Zygmunt Bauman és el pensador que va definir la nostra societat com la modernitat líquida, és a dir, com “un assaig quotidià de la fugacitat universal”. Això ho podem entendre com una successió contínua d’esdeveniments que van canviant de sentit i orientació en cada instant. Quelcom semblant a una estructura fractal on en cada moment les oportunitats són múltiples i el projecte vital es pot anar redefinint en funció de les conveniències de l’instant.

D’aquesta manera, la persona pot no tenir història i té l’oportunitat de reinventar-se en cada moment. Som uns “humans sincrònics” que podem viure sense el llast de la nostra experiència i podem actuar sense témer les conseqüències de les decisions que prenem. Tot i això, l’anhel de canvi sempre s’enfrontarà a la por al desconegut però davant d’això Bauman recomana la màxima de Robert Louis Stevensom: “viatjar ple d’esperança és millor que no pas arribar”.

L’autor conclou que aquest canvi perpetu requereix una educació continuada i al llarg de la vida, la qual ha d’anar més enllà de la tècnica i el treball. Atesa la diversificació i fragmentació de la societat cal que les persones estableixin un diàleg entre allò que és personal i allò que és col·lectiu, entre els interessos propis i els del conjunt de la societat, entre els drets i els deures. Els ciutadà desitjable ha de tenir un sentiment de consciència i responsabilitat cívica per tal d’enfortir la societat i aconseguir resoldre els problemes que planteja la vida en comú.

Aquest és un llibre breu que recull una conferència de l’autor. Fàcil de llegir però que ens pot crear vertigen en adonar-nos que la nostra societat canvia tan de pressa que ens pot deixar desorientats i fer inservibles aquells coneixements i principis que ens han guiat fins ara. Com es diu avui en dia: “això és el que hi ha”.

A terra les muralles

Joan Maria BIGAS
ISBN 9788415307044
Angle Editorials

Comentari

Situats a la Barcelona de 1842, amb la Regència de Baldolomero Espartero governant Espanya i una ciutat que necessita expansionar-se per ubicar les seves necessitats, aquesta novel·la està escrita com una col·lecció de cartes entre alguns dels protagonistes del moment. Però, per damunt de tots, apareixen Ildefons Cerdà, l’enginyer que més endavant projectaria l’Eixample, i Ferdinand Lesseps, qui en aquells temps era cònsol de França a Barcelona i més tard construiria el Canal de Suez.

És sabut que l’epistemologia amb paper i ploma és un espai per a la reflexió íntima i, per tant, permet comentar la realitat del moment amb confiança. Aquesta realitat és la d’una capital de Catalunya que experimenta una important empenta a la indústria que dóna feina a una creixent classe treballadora i una burgesia cada vegada més segura d’ella mateixa. Cal enderrocar les muralles i créixer però el govern de l’Estat no és sensible a aquestes necessitats i obliga molts barcelonins a viure amuntegats i en condicions indignes. Contrastant amb aquesta realitat, hi ha una petita fracció dels habitants que continuen vivint en palauets i que maneguen ostentosament quantitats ingents de diner.

Poden fer paral·lelismes amb el món actual: forta especulació en el preu del sòl, indústries que pressionen els treballadors, obrers que volen rebel·lar-se però que no tenen líders prou preparats, somiar que la revolta serà la salvació, incompetència d’alguns sectors governamentals (polítics, administratius, militars...), corrupció... També la relació entre Catalunya i Espanya hi és present amb la incomprensió estatal de la realitat del nostre país (llengua, economia, cultura i societat). Diuen que la història es repeteix i llegint aquestes pàgines podem dir que tenim una prova més.

Aquesta és una novel·la d’amor passional d’un home per una dona: un amor que a primera vista ens semblaria sincer i no correspost però que en el fons és una mostra més d’una societat on els homes tenien molt poca consideració cap els sentiments de les dones. Tot i que l’obra és ficció, no deixa d’avergonyir-nos com a lector observar com aquella societat tenia els homes reunits a les tertúlies dels cafès mentre les seves esposes eren a casa cuidant la família. I aquests homes que parlaven d’ideals socials no tenien cap rubor en acompanyar-se d’amistançades o ballarines (per dir-ho finament) per esplaiar els seus desitjos més primaris. Fins i tot els pioners del socialisme utòpic com Étienne Cabet o Robert Owen podien defensar millores socials i igualtat d’oportunitats i alhora tenien un comportament ètic que en alguns punts és força reprovable, si més no, amb ulls de la nostra societat actual.

Una novel·la que m’ha agradat perquè situa en el context del dia a dia uns personatges que varen contribuir a dibuixar l’estructura urbanística, política, econòmica i social que conformen la Barcelona i la Catalunya en la que vivim. Sentir parlar del banquer Manel Girona, l’escriptor Víctor Balaguer, el filòsof Jaume Balmes, el músic Anselm Clavé, els metge Marià Cubí i Pere Felip Monlau, l’economista Laureà Figuerola, el polifacètic Narcís Monturiol... ens farà més propers a la nostra història.