El anarquista que se llamaba como yo

Pablo Martín Sánche
ISBN: 978-84-15689-18-8
Acantilado
Barcelona, 2012

Comentari

Aquesta és una novel•la que rendeix un reconeixement a l’anarquista basc Pablo Martín Sánchez, personatge històric homònim de l’autor i que va ser descobert per aquest a través d’una cerca per internet. Un inici inesperat per a una gran feina d’investigació que Martín ha dut a terme per documentar la vida d’aquesta figura singular. I si casual és l’inici, cada tombar de pàgina és una sorpresa que ens conduirà fins un final que no és tan esperat com les primeres pàgines deixen entreveure.
Amb les vivències de Martín Sánchez ens situarem en una època on Espanya perd les colònies d’ultramar, envia els seus joves a la defensa dels territoris marroquins i on la crisi institucional pren un caire quixotesc amb la dictadura de Primo de Rivera. Aqueles eren unes guerres que la burgesia necessita per mantenir els seus mercats i fonts d’aprovisionament i manufactura però que a la gran massa obrera no li arregla gens les dures condicions de vida. Només els hi recordava que havie de lluitar pels altres i, potser és d’aquí d’on neix la necessitat de lluitar per un mateix. Les injustícies que es viuen durant els governs de la regència de Maria Cristina i el regnat d’Alfons XIII són el terreny abonat per a què una gran part de la població desitgi canvis radicals. Temps que donen cabuda a molts ismes revolucionaris (socialisme, comunisme, anarquisme, republicanisme, naturisme, anticlericarisme...) com a reacció davant un món que ha de ser humanament més just i on s’ha de posar fre a unes desigualtats provocades per uns poderosos que no tenien fre al seu afany de lucre.
Espanya, França, Estats Units i Argentina seran els escenaris de fugida i d’acollida, símbols de desgràcies i il•lusions, moments d’espera i d’anhels. Llocs on la vivaç redacció de l’obra ens guia en una descoberta de persones que creuen que la implicació col•lectiva és l’única manera d’assolir els objectius. Els inicis del segle XX varen donar cabuda a la Primera Gran Guerra, la popularització del cinematògraf, la irrupció dels automòbils (només en mans de burgesos i governants), la incipient telefonia... Aquests esdeveniments avancen amb l’argument, el qual està plantejat com la convergència de dues línies de temps. Un desenvolupament narratiu que dóna una gran fluïdesa a la lectura i ens recorda com la vida és una concatenació de fets atzarosos però on el passat condiciona el futur. Les vivències del personatge marquen el seu camí.
De tots els moviments polítics, sindicals i opcions davant la vida que van emergint en el transcurs de la intensa vida del protagonista el més destacat és, com el títol ja deixa clar, l’anarquisme. Un moviment que clamava per uns ideals de llibertat i d’igualtat que varen obrir les portes a alguns drets que ara fruïm (igualtat, llibertat sexual, drets laborals...) però que malauradament ha estat mal interpretat com a l’ideari de llibertinatge; potser perquè, com en tot moviment social, la puresa no existeix. En aquest text podem veure com entre els ideòlegs de l’anarquisme i aquells que actuen hi ha una gran separació intel•lectual. Desgraciadament l’obrer de fa cent anys no tenia la formació que pot tenir avui en dia. Aquí se’ns presenta un moviment àcrata força matusser a la base popular i amb figures de reconeguda categoria com a ideòlegs (Unamuno, Ortega i Gasset o Blasco Ibáñez). Però l’autor no amaga la seva admiració per unes persones que lluiten (ja sigui amb la paraula o amb l’acció) per aconseguir els seus nobles ideals. Esvaïu qualsevol dubte sobre el posicionament davant la violència: al llibre aquí comentat podem llegir una cita de Ciceró que diu “no és de savis matar a un tirà, és preferible deixar que fracassi per a què no es converteixi en un màrtir”.
Text que ens atrapa i que ens fa fruir d’un castellà ric i amb les suficients dosis d’ironia. No cal estar d’acord amb un dels lemes que identifica el protagonista “tot home ha de ser el seu propi govern, la seva pròpia llei, la seva pròpia església” per retre homenatge a aquells que no varen tenir la justícia que reclamaven però que van contribuir a la seva manera i en la seva mesura a aconseguir allò que donava sentit a la seva vida: la llibertat.