¿Para qué sirve realmente la ética?

¿Para qué sirve realmente la ética?
Adela CORTINA
Paidós
Barcelona, 2013
ISBN: 9788449328770

Comentari

Aquest breu manual es presenta com un conjunt de reflexions de l’autora per tal que ens adonem que l’ètica és útil a nivell individual, social i, fins i tot, econòmic. Està escrit amb rigor intel•lectual i exemplifica les situacions tot recorrent a situacions dels temps actuals, és a dir, extretes de la crisi econòmico-financera, casos de corrupció política, dilemes ètics, entre d’altres. Com no podria ser d’altra manera en una autora de la talla acadèmica d’Adela Cortina (és catedràtica d’Ètica i Filosofia Política a la Universitat de Barcelona) l’obra recolza els seus arguments en treballs d’altres pensadors i és el reflex d’una llarga i profunda trajectòria personal.
Una primera idea que destacaria és quan proposa trencar el binomi drets-deures amb el que anomena l’”ètica del tenir cura”. Aquest nou paradigma de vinculació amb els altres implica introduir una ètica basada en actituds i obligacions. Així l’”ésser cuidador” substituiria l’”ésser dominador”, canvi que serà força natural perquè entre els trets que identifiquen els humans figura el del tenir cura dels altres. Ara bé, caldrà un treball per desenvolupar aquest aspecte del nostre caràcter. Cortina sosté que el caràcter sí que es pot educar i, per aquest motiu, té sentit parlar d’ètica: cal però tenir fites a llarg termini perquè sinó només estarem maquillant persones.
En el llibre també es defensa la cooperació com a estratègia per a la millora. Una “cooperació intel•ligent” que es basa en la reciprocitat. Ataca durament la racionalitat com a única explicació del comportament humà perquè la vinculació amb els altres és molt important.
Com no podia ser d’altra manera, l’educació mereix un capítol propi a més de múltiples referències al llarg del text. Defensa el concepte d’excel•lència més enllà de l’objectiu dels bons tècnics. Al seu parer calen bons professionals, els quals es caracteritzaran per un domini de la pròpia tècnica però també per unes qualitats humanes vinculades a les virtuts (prudència i justícia) i els sentiments (confiança, compassió i respecte a la dignitat).
Molts temes en poc espai. No tenim excusa per no llegir un llibre que exposa idees clares i que té una qualitat i rigor als quals molts llibres d’autoajuda o protesta grollera no seran mai capaços d’apropar-se.

El francotirador paciente

El francotirador paciente
PÉREZ-REVERTE, Arturo
Alfaguara
ISBN: 978-84-204-1649-6
Madrid, 2013

Comentari

Som davant una novel·la d’emocions i suspens que, com és costum en el gènere, es va accelerant a mesura que s’avança cap el desenllaç. Però el que fa singular aquesta obra és que tota la trama es desenvolupa al voltant del món del graffitti. En un constant debat al voltant de la concepció de la vida i el significat de l’art podrem llegir una trepidant recerca per Madrid, Lisboa, Verona i Nàpols. Aquests llocs han estat recorreguts prèviament per l’autor per tal de documentar-se sobre el que també s’anomena art urbà.
Introduir-nos en el món dels graffitti és entrar en certa manera en el terreny de la protesta i la disconformitat amb la societat del present. A vegades aquesta reivindicació sorgeix dels sectors més marginals però també pot venir de qualsevol àmbit on els joves no reconeguin uns valors dominants que es creuen universals. I és que aquí és quan es produeix el xoc entre l’escriptor de graffittis i la resta de la ciutat: qui embruta parets, qui no respecta, qui enlletgeix el paisatge urbà...? La resposta sembla clara però si ho mirem des de l’altra banda ens respondran: els anuncis publicitaris, els aparadors incitant-nos al consum descontrolat, els colors de cartells lluminosos que reclamen la nostra atenció...  Malgrat això, Pérez-Reverte advertia en una entrevista amb Alfonso Armada de l’ABC que “és petit el percentatge de graffitters que empren el graffitti com arma ideològica” perquè l’important “és la firma, posar el nom, una frase, un dibuix  és complementari”. És a dir, cal el reconeixement de la persona. Per exemplificar-ho, Jacinto Antón d’El País recull aquest testimoni recull del propi autor el testimoni d’un dels nois amb els qui aquest va contactar: “escrivia per ser algú; era un tipus marginal, sense cultura, però deixant el seu nom sobre la paret, ell cobrava existència”. I és que Pérez-Reverte ha tornat a fer de reporter, no de guerra però sí “en un món molt aspre, radical, sovint violent, que es mou entre l’art i el vandalisme”.
Per altra banda, cal reconèixer que algunes decoracions amb graffitti tenen qualitat i que alguns dels lemes de les pintades poden fer-nos pensar. A partir d’aquests pensaments es conceben molts dels diàlegs del llibre: frases tallants que ratllen la manca de respecte però que conformen un pensament i una interpretació de la vida. Amb ideals propis, dels quals en tindrem bones mostres. Destaca per damunt de tot el “respecte”: cal guanyar-se’l i reconèixer-lo a qui se l’ha guanyat merescudament.
I com s’aconsegueix aquest respecte? Doncs recorrent a la il·legalitat perquè “si és legal no és graffitti”, frase que es repeteix diverses vegades durant el text. També planificant i executant operacions arriscades, és a dir, expressant-se en llocs de difícil accés o amb molt poca seguretat. I si algun dia un graffitter amb qualitat artística es deixa seduir per l’art oficial i per la cultura llavors cau del pedestal on els col·legues el podien haver col·locat. El punt complex de tot plegat és quan la societat en general acaba respectant allò que no l’ha respectada. Potser el que cal és que tots pensem “sobre la gran fal·làcia, la gran mentida de l’art actual” (afirmació del propi Pérez-Reverte recollides per La Vanguardia a partir d’Ana Mendoza d’EFE).
El francotirador paciente és una novel·la envoltant i profunda que ens submergeix plenament en el món del graffitti fins al punt que podem arribar a canviar els prejudicis que sobre aquest teníem abans de començar la lectura. Mèrit té doncs l’autor ja que ell mateix va reconèixer en una entrevista amb Carlos Herrera (Onda Cero) que abans d’escriure la novel·la “només veia destrosses i vandalisme” però que quan es va “començar a endinsar en el seu món va veure que era molt fascinant i potent”.  Però sense deixar de pensar que “hi ha un graffitti vandàlic, reprovable i que ha de ser perseguit, i un altre graffitti raonable, respectuós i útil per a alguns com a forma d’afirmació individual” com va comentar a l’“encuentro” d’El Mundo.

El libro de los vicios

El libro de los vicios
Soboczynski, Adam
Anagrama
Barcelona, 2013

Comentari

“El libro de los viciós” és un títol que pot fer-nos pensar que estem davant un tractat moralista o un pamflet reivindicatiu contra certs mals costums instaurats a la societat actual. Amb una rutilant ironia i una crítica àcida al mite del quedar sempre bé, Adam Soboczynski ens ofereix una reivindicació de l’autèntic o, dit d’una altra manera, clama per una vida viscuda amb plenitud. El llibre és curt i està molt ben escrit i traduït, de manera que arribarem en un tres i no res a la darrera pàgina. En voldríem més perquè els 29 capítols estan carregats de raó.
Tot i això, en alguns episodis pot semblar que l’autor és un rondinaire, en altres moments un superflu, potser un irreverent o, fins i tot, un irresponsable. Però cal anar més enllà de la frase aïllada i entendre l’obra com un conjunt. Exagera i caricaturitza per posar-nos en escena, perquè veiem que a partir d’unes situacions paradigmàtiques, les quals ens seran molt properes, la nostra societat està adquirint uns hàbits i uns comportaments que són ridículs.
Comença amb la falsa amabilitat, que malauradament exemplifica amb els comerços de Barcelona, ja que a parer seu estem més interessats en realitzar la venda que en atendre el client. I és que ara ja som potencials clients més que no pas persones, la qual cosa ja és una primera i important disfunció de les relacions humanes.
Un altre dels aspectes que li preocupa és l’excessiva lluminositat i transparència que s’ha imposat a tot arreu, manllevant tot espai per a la intimitat i els vicis. Aquests han estat condemnats i qui els practica és un element estrany. Però el catàleg actual de rareses va més enllà i arriba també als qui passegen sense rumb, els qui baden o els qui llegeixen als bars. Als nostres temps s’ha definit un patró de normalitat que exclou el dret a enfadar-se, fumar en públic, beure en excés, mandrejar...
Alhora, per no ser vistos com a estranys cal que ens exigim moltíssim a nosaltres mateixos. Esdevenim persones molt angoixades, arribant al cas extrem d’estar malalts pensant en la salut. En contraposició, volem semblar originals! En conclusió: som estereotipadament únics. I, per a qui això pugui semblar un oxímoron, no ha esdevingut la nostra existència un bon cúmul de clamoroses contradiccions?
Podria resumir l’objectiu del llibre en aquesta idea extreta del text: “la disciplina, l’art del fingiment, el control d’un mateix, la bona educació, varen fer l’home una criatura meravellosa. [...] Tot i això, al llarg de la història, el seu refinament, sovint excels, s’ha tornat sovint en el contrari. Per culpa d’una autodisciplina, s’ha convertit en una autoflagel·lació”.
Finalment, com a mostra que l’objectiu de qui escriu és la provocació intel·ligent, quan es refereix a la parella ho fa com “la dona que em coneix bé”. Té mania al fet que els nens hagin d’anar a tot arreu i no li agrada el vi del sud de França. Desconeixia Soboczynski però he descobert algú que vol avisar-nos que ens hem passat. Segurament ens vol fer canviar, donant la raó a David Becerra qui diu que “si la literatura creu en les seves possibilitats per canviar el món es situarà als límits del discurs dominant”. Estic d’acord amb Màrius Carol quan diu que “la seva lectura m'ha resultat estimulant” i com Robert Saladrigas vaig llegir aquest llibre “amb un somriure als llavis i l’ànim rampant”.

Dies de cel groc

Dies de cel groc
Faia Fàbregas
Ara llibres
Barcelona, 2013

Comentari

La lectura d’aquesta novel•la ens obrirà pas a un debat sobre com les persones hem de buscar el nostre lloc en el món que ens ha tocat viure. L’amistat i la família són els autèntics protagonistes de Dies de cel groc i els personatges que componen la trama són la part visible de la reflexió. Aquests se’ns mostraran propers, més si tenim en compte que els seus contextos ens són coneguts.
Dos germans aniran fent-se grans i amb ells van apareixent diferents reptes vitals als quals han de fer front. Tot i això, el passat que han viscut i els desenganys que han patit fan que la recerca de la seva opció personal sigui una crisi constant. No és un llibre trist sinó un plantejament de les conseqüències d’anar vivint quan la teva personalitat no encaixa amb el teu entorn. Aparentar per semblar normal té conseqüències, la principal de les quals pot ser la solitud i l’autoreflexió constant.
A la trama principal se li van creuant i unint en espiral altres històries. Tot plegat amb un mateix comú denominador però amb una habilitat narrativa que ens absorbeix i ens fa devorar els capítols amb avidesa. Laia Fàbregas ens vol explicar un bon grapat de situacions i aconsegueix unir-les amb una senzillesa que demostren un domini dels temps narratius. L’autora té ganes d’expressar-se i crear-nos emocions. Potser, com podem llegir en el mateix llibre, perquè “el motiu més autèntic que hi ha per començar a escriure és per la necessitat de resoldre un misteri”. Quin? Descobriu-lo vosaltres mateixos.