El francotirador paciente

El francotirador paciente
PÉREZ-REVERTE, Arturo
Alfaguara
ISBN: 978-84-204-1649-6
Madrid, 2013

Comentari

Som davant una novel·la d’emocions i suspens que, com és costum en el gènere, es va accelerant a mesura que s’avança cap el desenllaç. Però el que fa singular aquesta obra és que tota la trama es desenvolupa al voltant del món del graffitti. En un constant debat al voltant de la concepció de la vida i el significat de l’art podrem llegir una trepidant recerca per Madrid, Lisboa, Verona i Nàpols. Aquests llocs han estat recorreguts prèviament per l’autor per tal de documentar-se sobre el que també s’anomena art urbà.
Introduir-nos en el món dels graffitti és entrar en certa manera en el terreny de la protesta i la disconformitat amb la societat del present. A vegades aquesta reivindicació sorgeix dels sectors més marginals però també pot venir de qualsevol àmbit on els joves no reconeguin uns valors dominants que es creuen universals. I és que aquí és quan es produeix el xoc entre l’escriptor de graffittis i la resta de la ciutat: qui embruta parets, qui no respecta, qui enlletgeix el paisatge urbà...? La resposta sembla clara però si ho mirem des de l’altra banda ens respondran: els anuncis publicitaris, els aparadors incitant-nos al consum descontrolat, els colors de cartells lluminosos que reclamen la nostra atenció...  Malgrat això, Pérez-Reverte advertia en una entrevista amb Alfonso Armada de l’ABC que “és petit el percentatge de graffitters que empren el graffitti com arma ideològica” perquè l’important “és la firma, posar el nom, una frase, un dibuix  és complementari”. És a dir, cal el reconeixement de la persona. Per exemplificar-ho, Jacinto Antón d’El País recull aquest testimoni recull del propi autor el testimoni d’un dels nois amb els qui aquest va contactar: “escrivia per ser algú; era un tipus marginal, sense cultura, però deixant el seu nom sobre la paret, ell cobrava existència”. I és que Pérez-Reverte ha tornat a fer de reporter, no de guerra però sí “en un món molt aspre, radical, sovint violent, que es mou entre l’art i el vandalisme”.
Per altra banda, cal reconèixer que algunes decoracions amb graffitti tenen qualitat i que alguns dels lemes de les pintades poden fer-nos pensar. A partir d’aquests pensaments es conceben molts dels diàlegs del llibre: frases tallants que ratllen la manca de respecte però que conformen un pensament i una interpretació de la vida. Amb ideals propis, dels quals en tindrem bones mostres. Destaca per damunt de tot el “respecte”: cal guanyar-se’l i reconèixer-lo a qui se l’ha guanyat merescudament.
I com s’aconsegueix aquest respecte? Doncs recorrent a la il·legalitat perquè “si és legal no és graffitti”, frase que es repeteix diverses vegades durant el text. També planificant i executant operacions arriscades, és a dir, expressant-se en llocs de difícil accés o amb molt poca seguretat. I si algun dia un graffitter amb qualitat artística es deixa seduir per l’art oficial i per la cultura llavors cau del pedestal on els col·legues el podien haver col·locat. El punt complex de tot plegat és quan la societat en general acaba respectant allò que no l’ha respectada. Potser el que cal és que tots pensem “sobre la gran fal·làcia, la gran mentida de l’art actual” (afirmació del propi Pérez-Reverte recollides per La Vanguardia a partir d’Ana Mendoza d’EFE).
El francotirador paciente és una novel·la envoltant i profunda que ens submergeix plenament en el món del graffitti fins al punt que podem arribar a canviar els prejudicis que sobre aquest teníem abans de començar la lectura. Mèrit té doncs l’autor ja que ell mateix va reconèixer en una entrevista amb Carlos Herrera (Onda Cero) que abans d’escriure la novel·la “només veia destrosses i vandalisme” però que quan es va “començar a endinsar en el seu món va veure que era molt fascinant i potent”.  Però sense deixar de pensar que “hi ha un graffitti vandàlic, reprovable i que ha de ser perseguit, i un altre graffitti raonable, respectuós i útil per a alguns com a forma d’afirmació individual” com va comentar a l’“encuentro” d’El Mundo.