El libro de los vicios

El libro de los vicios
Soboczynski, Adam
Anagrama
Barcelona, 2013

Comentari

“El libro de los viciós” és un títol que pot fer-nos pensar que estem davant un tractat moralista o un pamflet reivindicatiu contra certs mals costums instaurats a la societat actual. Amb una rutilant ironia i una crítica àcida al mite del quedar sempre bé, Adam Soboczynski ens ofereix una reivindicació de l’autèntic o, dit d’una altra manera, clama per una vida viscuda amb plenitud. El llibre és curt i està molt ben escrit i traduït, de manera que arribarem en un tres i no res a la darrera pàgina. En voldríem més perquè els 29 capítols estan carregats de raó.
Tot i això, en alguns episodis pot semblar que l’autor és un rondinaire, en altres moments un superflu, potser un irreverent o, fins i tot, un irresponsable. Però cal anar més enllà de la frase aïllada i entendre l’obra com un conjunt. Exagera i caricaturitza per posar-nos en escena, perquè veiem que a partir d’unes situacions paradigmàtiques, les quals ens seran molt properes, la nostra societat està adquirint uns hàbits i uns comportaments que són ridículs.
Comença amb la falsa amabilitat, que malauradament exemplifica amb els comerços de Barcelona, ja que a parer seu estem més interessats en realitzar la venda que en atendre el client. I és que ara ja som potencials clients més que no pas persones, la qual cosa ja és una primera i important disfunció de les relacions humanes.
Un altre dels aspectes que li preocupa és l’excessiva lluminositat i transparència que s’ha imposat a tot arreu, manllevant tot espai per a la intimitat i els vicis. Aquests han estat condemnats i qui els practica és un element estrany. Però el catàleg actual de rareses va més enllà i arriba també als qui passegen sense rumb, els qui baden o els qui llegeixen als bars. Als nostres temps s’ha definit un patró de normalitat que exclou el dret a enfadar-se, fumar en públic, beure en excés, mandrejar...
Alhora, per no ser vistos com a estranys cal que ens exigim moltíssim a nosaltres mateixos. Esdevenim persones molt angoixades, arribant al cas extrem d’estar malalts pensant en la salut. En contraposició, volem semblar originals! En conclusió: som estereotipadament únics. I, per a qui això pugui semblar un oxímoron, no ha esdevingut la nostra existència un bon cúmul de clamoroses contradiccions?
Podria resumir l’objectiu del llibre en aquesta idea extreta del text: “la disciplina, l’art del fingiment, el control d’un mateix, la bona educació, varen fer l’home una criatura meravellosa. [...] Tot i això, al llarg de la història, el seu refinament, sovint excels, s’ha tornat sovint en el contrari. Per culpa d’una autodisciplina, s’ha convertit en una autoflagel·lació”.
Finalment, com a mostra que l’objectiu de qui escriu és la provocació intel·ligent, quan es refereix a la parella ho fa com “la dona que em coneix bé”. Té mania al fet que els nens hagin d’anar a tot arreu i no li agrada el vi del sud de França. Desconeixia Soboczynski però he descobert algú que vol avisar-nos que ens hem passat. Segurament ens vol fer canviar, donant la raó a David Becerra qui diu que “si la literatura creu en les seves possibilitats per canviar el món es situarà als límits del discurs dominant”. Estic d’acord amb Màrius Carol quan diu que “la seva lectura m'ha resultat estimulant” i com Robert Saladrigas vaig llegir aquest llibre “amb un somriure als llavis i l’ànim rampant”.