Jean GuittonEncuentro, 2011
ISBN 9788499201009
Comentari
Estudi compartatiu entre els dos pensadors i matemàtics on es defensa la tesi que Pascal no pretenia construir un sistema filosòfic i que la seves preocupacions es centraven en allò concret i no en la generalització amb la conseqüent coherència global. En contraposició, Leibniz, qui va tenir un sòlida formació intel·lectual, estava més interessat en les generalitzacions i la universalització dels seus postulats. Guitton posa com a primer exemple d'aquesta diferència el fet que Pascal estudiés a fons la cicloide i com Leibniz va aprofitar tota aquesta font de treball i reflexió per a la generalització del càlcul integral.
Ens trobem, en efecte, amb dos pensadors que han de fer front a la utilització de l'infinit per a la resolució de problemes finits. Els inicis del càlcul integral plantegen la discussió entre com allò infitament petit té a veure amb l'infinitament gran, amb els conseqüents problemes del continu. Així s'estableix una relació entre entitats que pertanyen a realitats diferents: la recta (una dimensió) és la unió d'infinitat de punts adimensionals i, per tant, l'estudi del món real també s'ha de fer de diferents sistemes. Així, un tret distintiu de Pascal és que tracta els problemes des de diferents perspectives, les quals poden contradir-se entre elles. Per la seva banda, intenta sempre crear nocions intermitges entre els conceptes aparentment contradictoris.
També té importància la influència de la probabilitat en el pensament de Pascal ja que aquest va ser empés per Mére a estudiar què passaria si interrompés el joc en determinades circumstàncies. La probabilitat només tracta d'allò versemblant i no de l'inversemblant com ara déu o fenòmens que no s'eexpliquen mitjançant les lleis de la natura. Per tant, la fe és per a Pascal una fugida de la incertesa que implica guanyar en seguretat, mentre que Leibniz es posiciona en el sentit que la probabilitat pot provocar una conducta i no pas una fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada